Allò que lliguem o deslliguem

La figura de Pere sempre ha estat una de les que més m’ha interessat en l’Evangeli per dos motius fonamentals, tots dos igual de profunds: d’una banda per la seva  humanitat, plena de contradiccions, dubtes i fragilitat i d’altra banda per la seva Fe que el farà seu i fonament de l’Església. La primera ens porta a pensar que tots  compartim els mateixos dubtes i incerteses, les mateixes contradiccions i canvis de parer i la segona que tot plegat no és incompatible amb ser persones de Fe que volem viure fidelment la missió que Jesús ens va encomanar.

Però la reflexió del text ens fa anar més enllà: què va portar a Jesús a confiar en Pere a l’hora de construir la comunitat de creients? Possiblement els mateixos aspectes que acabo de mencionar. D’una banda triar una persona fràgil, plena de dubtes com tot els humans, però al mateix temps una persona plena de Fe, una Fe que creix i es converteix com ho fa Pere en el relat de l’Evangeli. Una Fe que porta a Jesús a designar-lo com el seu successor en la comunitat dels creients i ens fa pensar que aquestes són les qualitats centrals que hauria de tenir tot cap de l’Església: ser un home de Fe. No hi hem de buscar certeses, autoritat o capacitat de lideratge sinó simplement que sigui capaç de fer-nos créixer en la Fe, de la mateixa manera que Pere ho va fer.

Queda un darrer aspecte en l’Evangeli d’aquesta setmana que sempre m’ha fet pensar: Jesús diu a Pere que allò que lligui o deslligui a la terra quedarà igualment lligat o deslligat al Cel. Què és això que lliguem o deslliguem en la nostra vida?  Ens diu Jesús que cal esmerçar-nos a fer mèrits o a deixar petjada abans que sigui massa tard? No serà que ens vol fer valorar tot el  que tenim i som i que constitueix  un tresor que sovint mantenim amagat? Potser ens vol dir que és important  pensar que la nostra missió és ara i aquí i que no hi ha excuses per no fer, per no actuar, per no transformar tot allò que no ens permeti ser, plenament, homes de Fe i a ser presents, plenament, en el  món.

Lluís Sánchez