Mn. Ignasi havia estat mestre de les Escoles Virtèlia, ja fa molts anys, una de les seves alumnes va ser l’Elisa, la meva esposa. Li deien mossèn “malaguanyat” perquè sempre feia molt de goig. Varen passar els anys i quan li era possible assistia a les trobades de “les nenes de l’escola”, com es definien les amigues de l’escola.
Un dia d’estiu ens va venir a veure a la platja de Sant Salvador on hi passàvem uns dies. Ens va donar una alegria, era el nostre amic, el nostre director espiritual. En un moment donat ens va donar el següent consell: - Heu de venir a la Parròquia de Sant Ildefons on us hi sentireu molt bé. Ens va fer un resum del que es feia i es pensava en aquesta comunitat. D’això fa més de seixanta anys i a partir d’aquella decisió va canviar la nostra vida. Era fàcil fer cas de l’amic amb la seva veu suau darrere del seu somriure. De tant en tant deia per reafirmar les seves paraules: Entens, eh?
El seu pas incansable per Sant Ildefons ha esta molt important. Recordem les seves eucaristies tan preparades i les seves homilies tan pensades. Era fàcil participar-hi. No necessitava alçar la veu, tothom l’entenia, tot era important.
Tenia una qualitat especial, fins fa pocs anys per motiu de l’edat. Mn. Ignasi era capaç de donar solució a l’avaria més inversemblant de la parròquia. Un dia es va fondre la bombeta del focus principal de l’altar situat a dalt de tot del sostre. La substitució s’havia de fer per la part exterior del temple. El vaig acompanyar en la reparació. Semblava un esport d’aventura. Amb una escala de mà que l’havíem de canviar de nivell vàrem arribar al cim de la teulada fent servir peus i mans. Val la pena recordar el somriure de Mn. Cases quan, un cop a prop de l’altar, es va encendre el focus.
I la casa de colònies d’El Padrós? Quants disgustos va causar-li no solament pels nombrosos inconvenients materials, sinó també econòmics i de relació amb els propietaris de la casa. No hi havia ni llum ni aigua i ho va aconseguir tot. Quan els infants omplien tot l’espai, ell hi era. Sabia presidir l’Eucaristia a ple sol i tots els infants hi participaven i s’hi sentien bé.
Un dia, en plenes colònies, es va posar molt malalt i urgentment el van portar a una clínica de Barcelona que no recordo. El que sí que em ve a la memòria és el que em va explicar quan ja s’havia recuperat. Em va dir que quan va entrar en coma no hi veia ni es podia moure, només hi sentia. Els metges no sabien què fer, i en un moment donat van decidir obrir. Mn. Cases era totalment conscient de la situació i estava segur que no se’n sortiria en vida i es va dir a si mateix: -el que he dit a tantes persones a les portes de la mort cal que m’ho apliqui a mi mateix. Se’n va sortir.
I el Casal de Jubilats de Marià Cubí? La immobiliària Camí n’era la propietària i davant del descontrol del local i la situació d’abandó, en una assemblea d’accionistes varen decidir vendre. La parròquia de Sant Ildefons va ser la compradora. Per adquirir el local era necessari comprar totes les accions i fer-ho personalment amb cada accionista. Potser n’hi havia més de cinquanta. Amb una dedicació i paciència infinites va localitzar tots els accionistes i va negociar amb cadascun d’ells. Uns varen renunciar a les seves accions a favor de la parròquia i altres varen vendre. El local de Marià Cubí va esdevenir així propietat plena de Sant Ildefons. Després Mn. Ignasi va aconseguir subvencions de La Caixa i d’altres entitats fins a rehabilitar perfectament la llar. No acabaria mai de parlar de vivències del meu amic, però hauré de deixar-ho aquí.
Ara Mn. Ignasi des del lloc merescut de privilegi prop de nostre Senyor potser d’alguna manera llegirà aquest escrit. Veurà que hi ha oblits importants. Espero, però, de la seva bondat el seu perdó, ja sap que als meus vuitanta-un anys la fidelitat de la meva memòria no és gran cosa. Que Mn. Ignasi descansi en pau. Comptem amb la seva pregària.
Àngel Oliva
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada