En record de Mn. Cases

Mn. Ignasi Cases i Dalmau va morir el passat dimarts dia 2 d’agost a l’edat de 93 anys. Mn. Cases, que els darrers anys celebrava la missa d’un quart de 12 del matí, va començar a col·laborar a Sant Ildefons fa més de seixanta anys, quan la parròquia encara estava a Travessera de Gràcia i Mn. Narcís Saguer n’era el rector.

L’enterrament va tenir lloc el dia següent, 3 d’agost, a Sant Ildefons a les 10 del matí. L’Eucaristia va estar presidida pel bisbe Mons. Pere Tena i va ser concelebrada amb Mn. Jesús Sanz, vicari episcopal, Mn. Lluís Saumell, el nostre rector, Mn. Andreu Oliveres, el Pare Ramon Tarròs, Mn. Cardona, Mn. Subirà, Mn. Raimon Izard, i el Pare franciscà Josep M. Massana, del Santuari de Sant Antoni de Pàdua del carrer Santaló. El nostre Diaca Mn. Xavier de Dou va assistir la celebració.

Va néixer l’any 1917 i va ser ordenat prevere de l’Església l’any 1943. Inicialment va ser capellà de les Germanetes de l’Assumpció (Bonanova) i el 1946 consiliari de la JOC. Després fou professor de l’Escola Catòlica d’Ensenyament Social i l’octubre de 1949 passà a Vicari de la Bonanova. L’any 1950 fou delegat diocesà del Foment d’Acció Social i l’any 1951 beneficiat de la Parròquia de Sant Ildefons, mantenint-se del 53 al 59 consiliari diocesà de la JOC. A partir de novembre de 1967 passà a formar part de l´Equip Sacerdotal de la Parròquia de Sant Ildefons. Va ser el principal impulsor i l’ànima del Casal Sant Ildefons, des de fa trenta anys, i de la Casa de Colònies d’ El Padrós, en fa més de quaranta.

Mn. Ignasi va estar molts anys al front de la Comissió Econòmica de la Comunitat. Fruit d’aquesta tasca va ser la permanent dedicació a la Llar del Jubilat Sant Ildefons, avui Casal Sant Ildefons, al carrer Marià Cubí 111, i a la Casa de Colònies d’El Padrós.

El dia 10 de desembre de l’any passat, celebràvem el trentè aniversari de la inauguració de la Llar del Jubilat Sant Ildefons. Mn. Cases des dels inicis del Casal fins ara n’ha estat sempre l’ànima, i d’això la comunitat se’n sent molt orgullosa.


El dia 2 de maig de 1979 La Caixa va signar el primer conveni de 5 anys amb Immobiliària Camí, S.A, va realitzar les obres d’adequació i millores del local i va fixar una subvenció anual a la “Llar del Jubilat Sant Ildefons”, amb el subtítol “Esplai Aribau-Laforja”

L’any 1981 l’Arquebisbat de Barcelona donà el vist-i-plau als Estatuts de la Llar del Jubilat Sant Ildefons com una entitat de serveis integrada en el conjunt de les activitats de la comunitat parroquial, i més tard, per poder renovar els convenis amb La Caixa, fou necessari redactar uns estatuts amb personalitat jurídico-civil, amb el corresponent número d’identificació fiscal, que foren aprovats per la Generalitat de Catalunya el dia 11 de gener de 1989.”

A instàncies de La Caixa, que posà com a condició que el local fos propietat de la Parròquia de Sant Ildefons, Immobiliària Camí, S.A., acordà vendre a la Parròquia de Sant Ildefons el local amb un capital nominal que va ser repartit en 500 accions. Inicialment la Parròquia en posseïa 271, i la resta foren venudes a socis de la immobiliària.

Amb paciència benedictina al llarg de més de dos anys, Mn. Ignasi es va llançar a l’empresa gairebé impossible de convèncer un per un tot els propietaris de les accions perquè acceptessin donar-les gratuïtament a la parròquia. La dificultat era evident perquè els accionistes estaven molt dispersos i fins i tot en algun cas va haver de parlar amb els hereus; uns pocs es van mostrar reticents però finalment va aconseguir que la titularitat de la propietat del Casal fos íntegrament de la Parròquia. Aquest ha estat un servei a la comunitat que mai no li agrairem prou.

La casa de colònies d’El Padrós, els orígens de la qual es remunten a més de quaranta anys enrere, va ser una de les tasques a la que s’hi va implicar personalment amb molta il·lusió, pràcticament en totes les feines imaginables que pot fer una sola persona: paleta, lampista, electricista, etc. fins a qüestions administratives complexes, negociacions i entrevistes amb la família Prat de la Riba, propietària de la casa, etc.

En principi tot estava per fer; era un indret magnífic entre Castellterçol i Moià; calia, però, adequar la casa per donar cabuda a l’allau d’infants que durant molts anys la van ocupar per fer-hi colònies d’estiu, i amb l’ajut de molts dels pares que portaven els seus fills a l’esplai va ser possible, des d’asfaltar el camí que hi porta fins a fer-hi arribar l’aigua per abastir-ne les necessitats. Són entranyables les històries que moltes famílies ens podrien explicar d’aquells temps difícils però joiosos.

Un altre aspecte singular de la vida de Mn. Ignasi va ser a la dècada dels anys cinquanta quan es va implicar activament en el creixement i la consolidació de la Joventut Obrera Cristiana, la JOC catalana. Va conèixer personalment el seu fundador el capellà belga Joseph Cardijn (1882-1967), més tard cardenal.

La revolució industrial començada a Europa a finals del segle XVIII va provocar una progressiva immigració de persones des del camp a les ciutats, i això va engendrar el naixement d'una nova classe, la Classe Obrera. Les condicions de treball eren molt dures i el col·lectiu obrer va prendre consciència de la necessitat d'organitzar-se.

Joseph Cardijn, s'adonà que l'Església no podia estar allunyada de la Classe Obrera i, d'altra banda, pensava que l'evangelització de les joves i els joves obrers només podia ser obra dels mateixos joves d'aquesta classe.

La JOC té per principis les tres veritats de base:

veritat de fe: els i les joves obrers no són màquines ni bèsties de càrrega, són fills i filles de Déu,

veritat d'experiència: les condicions de vida dels i les joves obrers estan en contradicció absoluta amb el destí que Déu vol,

veritat de mètode: l'única manera de superar aquesta contradicció és l'organització dels propis joves en el si de l'Església.

El 1932 es va fundar la JOC a Catalunya (com a Subfederació Obrera dins de la Federació de Joves Cristians), que més tard va desaparèixer amb la Guerra Civil. Després del conflicte, van aparèixer grups més o menys clandestins que seguien la metodologia de la JOC belga i francesa. Es van haver d'integrar a la JOAC (Joventut Obrera d'Acció Catòlica ), moviment que la jerarquia (que desconfiava del moviment internacional que era la JOC) havia creat a Espanya l'any 1947. El 1956 la JOAC passa a anomenar-se JOC. La dècada dels cinquanta representà el creixement i la consolidació de la JOC catalana, si bé els anys de plenitud foren els compresos entre el 1962 i 1966.

Els anys setanta va prendre força la JOBAC, (moviment de Joves Cristians de Barris Obrers i Ambients Populars), amb el mateix esperit i la metodologia de la JOC. Ambdós moviments anaven creixent. A la dècada dels vuitanta després de realitzar actes conjunts, el procés d'unió dels dos moviments es va acabar l'any 1992 amb la celebració d'un Consell Extraordinari, on els dos moviments es van unir definitivament sota el nom de JOC Nacional de Catalunya i les Illes / Joc-Jobac.

L’any 1993, en celebrar les bodes d’or de la seva ordenació sacerdotal, mossèn Ignasi va adreçar a la comunitat aquesta acció de gràcies que va ser publicada al Full Informatiu:

Gràcies a Déu, font de bondat

Amb l’ànim de fa 50 anys, renovo el meu agraïment a Déu per haver-me fet participar del sacerdoci de Crist al servei del poble de Déu en unió amb el bisbe.

Gràcies perquè de jove he viscut intensament l’experiència de l’Evangelització de la Joventut Obrera; i de més gran he compartit el ministeri en una Comunitat Cristiana atenta a les qüestions que el món d’avui planteja.

Gràcies perquè en la col·laboració entre diferents grups he pogut constatar que es pot ser feliç amb la felicitat dels altres, i sentir-se complagut per la seva consideració i estima.

Gràcies perquè la flama del do de Déu que he rebut, ha donat el ple sentit a la meva vida que des de la seva insignificança exerceix en nom de Crist i amb el seu poder, les funcions ministerials.

Per tot, Senyor, gràcies.

Després de tants anys junts el trobarem a faltar, però el seu esperit, la seva fe, el seu testimoni i el seu mestratge romandrà sempre en els nostres cors.

Molt estimat mossèn Ignasi, descansa en pau.