Tot seguit es pot llegir el resum:
Celebrar i anunciar la resurrecció: esclat de vida.
Crist ressuscitat és llum i esclat de vida. No es pot anunciar sense celebrar, ni tampoc celebrar sense anunciar. Si ho féssim així, seriem un gueto de persones que es contemplen entre si.
Crist viu, i la vida és celebració i anunci en mig de la vida. On anunciem Jesucrist? Ell ens crida a fer-ho en mig del carrer. Però nosaltres no sortim dels nostres caus. Us adoneu de la set de Déu que hi ha en mig de la ciutat?
Pere no fa el primer discurs de Resurrecció en un lloc amagat, sinó en mig del carrer, en mig de la ciutat, del poble, en una festa. La primera predicació apostòlica es fa dins l’àmbit laic, secular.
Si hi ha una dimensió original en el cristianisme, és que Crist és viu, ha ressuscitat. És un anunci fet amb la qualitat del testimoniatge. Sense testimoniatge no hi ha credibilitat. Crist i nosaltres, amb l’Esperit Sant, som testimonis creïbles: “Però vosaltres, quan l’Esperit Sant vindrà, rebreu una força que us farà testimonis meus, a Jerusalem, a tot Judea, a Samaria, i fins a l’extrem de la terra” (Fets, 1,8).
En el primer anunci de Pere amb els 11 a Jerusalem, Pere predica remetent-se a allò que la gent coneix i valora, i anuncia com “a aquest Jesús, Déu l’ha ressuscitat”. I afegeix: “tots nosaltres en som testimonis”. I explicita com Jesús ha rebut del Pare l’Esperit Sant promès, “i ara l’ha donat amb abundància” (Fets, 2, 32-33). Pere els diu que han de creure en tot això, i l’auditori queda interpel•lat i implicat.
Amb Pau succeeix el mateix. A Atenes, a l’Aeropag, davant l’anunci de la Resurrecció, hi ha, però, reaccions diverses: hi ha gent que hi creu i gent que no hi creu. Uns es van posar a riure. Altres li van dir “t’escoltarem un altre dia”. Altres, pocs, van creure. De fet va ser un fracàs pastoral. Però davant l’anunci, Déu crida a l’obediència de la fe, que no és una obediència cega, sinó una actitud humil d’escolta a Déu.
Pere diu en el seu discurs quan li pregunten “què hem de fer?”: “Convertiu-vos i que cada un de vosaltres es faci batejar en el nom de Jesucrist per obtenir el perdó dels pecats”. L’esdeveniment fonamental per respondre a l’anunci és creure en Crist ressuscitat, i rebre el baptisme en el seu sentit profund.
Creure. No te sentit fer com aquella dona que, davant la pregunta sobre si creia en la Resurrecció, deia: “No, però vaig a missa cada diumenge”. Creiem realment en Crist? Ens hem de fer aquesta pregunta sovint. Si creiem, la nostra vida transcorrerà per camins diferents, serà com la d’Ell, serà semblant a la seva. Ell mor perquè matem. Ell carrega la injustícia de la mort que és resultat de injustícies al món. Ell carrega tot sobre si, la nostra existència. Per això la mort i la resurrecció del Crist és explosió d’amor. Viure com Ell, és viure una nova dimensió de l’ésser, de la vida, és viure una realitat nova que es descobreix amb els ulls de la fe. La seva resurrecció no és un retorn a la vida, com la de Llàtzer, sinó una existència nova, en una nova dimensió. Ho diem amb les nostres pobres paraules, però la Resurrecció del Crist significa un salt qualitatiu a una nova forma d’existència.
Rebre el baptisme en el seu sentit més profund. El baptisme és molt més que “neteja”. És incorporació al Crist ressuscitat, a una vida nova. La gràcia del baptisme és constant i treballa permanentment en nosaltres. Com entendre-ho? Pau deia que s’havia unit al Crist crucificat (mort i ressuscitat) de forma que podia dir: “Ja no soc jo qui visc. És Crist qui viu en mi”. El jo transformat, no anul•lat, es cedeix a un subjecte més gran que jo. Tota la meva persona ha de transparentar a Crist.
Dimensió social del baptisme. El baptisme també té una dimensió social, d’incorporació de nous membres a la comunitat de creients, a l’Església. No té massa sentit que convoquem a la comunitat per a celebrar l’Eucaristia, i no la convoquem per a celebrar el Baptisme. Bategem sovint amb les esglésies buides. Si som conscients d’aquesta dimensió social d’incorporació de nous membres a la comunitat, entendrem com les nostres diferències queden superades: immigrants, forasters, estrangers, etc. tots associats a una nova dimensió de la vida. Ser batejat significa ser persona oberta a tothom, universal, sense recons per a l’egoisme. La vida eterna que ens es promesa en el baptisme no és en el més enllà sols. És tota la vida viscuda d’un altre manera. És viure com Ell, estimar com Ell, tractar la gent, etc., com Ell. Hem de recuperar el Baptisme, donant un sí renovat. Fer-ho la nit de Pasqua.
Anunciar i celebrar significa compartir. De vegades la gent pregunta: es pot ser cristià i no anar a missa? Hi ha una crítica generalitzada a la nostra forma de celebrar l’Eucaristia. Ho hauríem de fer molt millor. L’anunci de la mort i la resurrecció del Crist, que és l’Eucaristia, l’hauríem de fer més colpidor i entenedor. Hi ha un gest important de Crist abans de celebrar l’Eucaristia, i és rentar els peus als amics i deixebles. No podem celebrar l’Eucaristia amb ànims de poder i domini. A l’Eucaristia ens reunim per a “partir” el pa, per a “repartir” i “compartir”. Com deia un no creient a uns cristians: “sabeu que fent això teniu la solució al problema del món?” Si els cristians ho féssim això, podríem, per exemple, fer alguna cosa de consequècies importants per als parats. L’Església primitiva descobria la seva dimensió social de forma que els creients vivien units i ho tenien tot al servei de tots. Venien les seves propietats i les repartien entre els necessitats. I diu el text dels Fets del Apòstols que “creixia el nombre de creients”. Avui, més bé decreix. Pau als Corintis els escriu reprenent-los perquè a les Eucaristies “ja no celebreu el sopar del Senyor” ja que cadascú menjava el menjar que havia portat, sense preocupar-se dels altres. “Que no teniu les vostres cases, si voleu menjar i beure?... No us puc pas felicitar!” (Cor. 11, 20 i ss.).
El compromís social de la fe rebuda en el Baptisme. La fe en el ressuscitat té una dimensió de compromís social. “Ja no hi havia pobres entre ells”. No solament són paraules sinó transformació personal i social. Les preferències de Jesús eren els malalts, els pecadors, les prostitutes, la gent corrupta. Jesús s’acosta a ells. Jesús s’enfronta als dos grans poders del seu temps que definien a aquestes persones d’una determinada manera, excloent i menyspreativa: 1: el Sanedrí, la Llei, el Temple. I 2: els romans, el Cèsar, Pilat, etc. Aquests poders havien donat una interpretació del mon i de les persones a les que Jesús s’acosta afirmant que eren escòria, i que Déu no els estimava. Jesús, però, s’acosta a ells i els diu: “Déu t’estima”. Davant Caifàs, però, Jesús calla. Les preguntes i l’actitud de Caifàs estan fetes amb mala intenció. No des de la humilitat, sinó des del poder. I Jesús calla. Jesús mor víctima d’aquests dos poders que es posen d’acord.
Benet XVI ha dit que el Cristianisme més que noves idees aporta la figura de Crist que posa carn i sang als conceptes. Per això contemplar al Crist és definir què és l’amor. En la comunió sacramental a l’Eucaristia, units amb el Senyor, ens unim amb els altres amb els que combreguem. Junts, ens unim, i quedem implicats els uns amb els altres. No puc tenir a Crist només per a mi. No puc estar en comunió amb Ell sense estar en comunió amb els altres.
L’acció de l’Esperit. Deixem actuar l’Esperit de Jesús a la nostra vida. La nostra alternativa és viure i actuar amb l’Esperit de Jesús, o sense l’Esperit. Però sense l’Esperit de Jesús, Déu és un Déu llunyà, l’Església una mera organització, l’Autoritat pur domini, i la missió pura propaganda. Només l’Esperit ens acosta al Déu veritable, ens aplega en Església, fa de l’autoritat un servei i de la missió una comunicació joiosa de l’anunci de la Resurrecció per a la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada