Pels cristians, Déu és amor i amor absolut que ens condueix cap un camí molt ple. Per estimar s’ha de ser proper espiritualment, i aquest Déu ens estima des de la proximitat i s’ha incardinat a la nostra història tant col·lectiva com personal. Aquesta proximitat de Déu ens impulsa a aproximar-nos als altres, així com la Bíblia i els sagraments ens aproximen a Déu.
Jesucrist ens ensenyà a estimar perquè no parlava només teòricament, sinó que ens parla al cor, a la dimensió més humana de tots nosaltres. Jesús vol que la última paraula de la nostra vida no sigui la mort sinó la resurrecció.
Segons el president del patronat de la Sagrada Família, la persona més lliure és aquella que es sent més vinculada als altres, fruit de la seva creativitat interior, no perquè sigui obligatori. La llibertat no la pot perdre ningú, la tenim inserida. Entre persones lliures, s’ha de dialogar, que no vol dir pactar. Dialogar és l’aventura humana que significa conèixer l’altre, les seves motivacions interiors, comprendre’l i saber els valors positius que l’altre aporta, i compartir.
Joan Rigol ha fet, amb la reflexió de tres pensadors europeus, un retrat de la societat occidental actual: en la nostra societat l’economicisme ens jutja més pel que tenim que no pas que som, com Erich Fromm es plantejava a “Tenir o ser”. El sociòleg polonès Zygmunt Bauman diu que la darrera llei de la nostra societat és la de mercat, per tant estem en una societat on tots som consumidors i clients, però no persones. L’home està al servei de l’economia. L’alemany Ulrich Beck defensava la teoria que l’individualisme s’ha institucionalitzat i això provoca conseqüències socials i polítiques de manera que “o espaviles o quedes arraconat.”
Segons Rigol, hem de recuperar lligams entre les persones. Tenim drets, però també deures, i hem de tornar a aprendre a gaudir dels drets i sobre tot del compliment dels deures perquè és una forma de participar de forma positiva amb el conjunt de la societat. El treball no és només un intercanvi de feina per diners, sinó que hauria de ser l’aportació de cadascú a la societat. La doctrina social de l’Església recorda constantment que l’economia està feta per a l’home i no a l’inrevés.
La llibertat es guanya a pols, treballant l’educació. Naixem amb potencial de llibertat però s’han d’educar les actituds, de manera de ser capaços d’aportar amb convicció el millor que podem donar de nosaltres mateixos. Educar vol dir ajudar a fer adults i corregir, però per poder-ho fer cal tenir autoritat moral.
Un altre compromís cívic que Joan Rigol ha valorat és el compromís per la cultura, entesa com el do d’expressar cap enfora la interiorització que permet la contemplació, entesa com la creativitat, la capacitat contemplativa i la capacitat crítica. Actualment ens referim a cultura quan del que realment ens referim és a oci, però això és una mostra més de l’economicisme de la nostra societat.
Per Joan Rigol, en el futur proper ja no serà tant important el tenir més, sinó saber gaudir de la bellesa, de la contemplació. Això pot ser una de les bones coses que ens deixi l’actual crisi econòmica, i en aquest aspecte els cristians hem de saber aportar aquests valors a la resta de la societat.
Concretant ja en el tema polític, el ponent ha assenyalat que la política és el món del possibilisme i que per portar-ho a terme cal el poder (els pressupostos públics) i l’autoritat moral (la capacitat d’induir a la gent a tenir i desenvolupar les seves capacitat humanes). La política treballa per aconseguir el bé comú, i de la mateixa manera que la política necessita una regeneració, també ho necessita la societat.
Tal com havia dit el P.Oriol Tuñí en la primera conferència quaresmal d’aquest any, Joan Rigol ha recordat que no hi ha cap narració de la resurrecció de Jesús en els evangelis. El que va passar només ho sabem pels testimonis, per les reaccions de les persones properes a Jesús. La resurrecció és l’experiència respecte a la seva mort. Per tant podem dir que conèixer la resurrecció és conèixer l’impacte de Jesús en nosaltres i en la societat.
Jesucrist no vol garantir la nostra materialitat, sinó garantir els valors que porten cap a la veritable plenitud, i tothom està cridat a tenir aquesta plenitud. La resurrecció trenca els límits materials de la nostra naturalesa.
L’eternitat ja és ara! Així és que els cristians hauríem de ser testimonis de la Resurrecció. De la mateixa manera que les Benaurances es dirigeixen a les persones de poc potencial material però proposa una manera de fer que canviaria el món.
No hem d’oblidar que l’Església som tots. Per tant, hem d’intentar donar raó de la nostra esperança en un món necessitat d’esperances, i hem de fer-ho amb el nostre testimoni (la resurrecció de Jesucrist) perquè el que es vol són referents, no paraules.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada