Revisió de vida, Advent 2010

“Zaqueu intentava de veure qui era Jesús, però la gentada li ho impedia, perquè era petit d’estatura.” Només la tafaneria, segons l’evangelista, ha incitat Zaqueu, l’home ric i menut alhora. Volia veure Jesús i s’enfilà al sicòmor, encuriosit, sense vacil·lar. Només havia sentit parlar de Jesús i ara el vol veure. I el veié, malgrat ser petit, malgrat ser ric.

- Sé reconèixer amb humilitat i en veritat allò que sóc -som- o bé, pel fet de viure i de celebrar el misteri de Déu ja em considero millor, o diferent, de la resta dels humans? Penso que només creient en Ell ja deixo de ser petit i fràgil i no necessito la seva mirada per convertir-me, segons la meva fe em demana? Com em sento quan, en silenci, busco la presència de Déu: insegur, avergonyit, tranquil, serè, més generós, més alegre...? Què faig cada dia per ‘veure Déu’, en qui crec, en qui confio? La ‘gentada’ no em deixa ‘veure Déu’, o he aprés de superar aquells obstacles que massa sovint m’ho impedeixen? Contemplo o només demano?

"Baixa de pressa, que avui m’haig d’hostatjar a casa teva.” Zaqueu ha vist Jesús i Jesús l’ha mirat. ‘Avui vindré a casa teva’, li ha dit. Avui mateix, ara: un altre dia podria ser massa tard. I, davant la presència de Jesús, Zaqueu el reconeix ‘Senyor’, això és: Déu meu! Només s’han mirat i, en el seu món interior, hi ha sentit una forta sotragada. La presència del Senyor l’ha encisat i ara ho vol donar quasi bé tot perquè se sent més feliç i més segur, i també més generós. La seva riquesa mai no li ha donat ni aquella alegria ni aquella immensa pau que ara té. Benvinguda curiositat, i benvinguda decisió!

- El que és la Paraula, Jesús de Natzaret, és el meu hoste o només és un conegut? Si és el meu hoste, el deixo parlar o sóc jo només qui parla? Si el vull a casa meva, això és, que habiti en el meu interior, hi ocupa un lloc prou important o bé jo segueixo anant a la meva? Busco sentir la seva veu en la lectura personal de l’evangeli o ja en tinc prou escoltant el lector en les celebracions? No em sembla un xic estrany que els cristians no tinguem a casa el llibre de l’Evangeli per llegir-lo habitualment? La ‘conversió del cor’ és obra de Déu o fruit només del meu esforç? Crec possible l’acció de Déu en la meva vida espiritual sense la meva disponibilitat i col·laboració? Espero de Déu un miracle per estalviar-me la col·laboració?

“Avui ha entrat la salvació en aquesta casa...” Senyor, no sóc digne que entreu a casa meva, haurem dit moltes vegades i, malgrat la nostra indignitat, sabem i creiem que ell hi entra sempre que, ni que sigui només un xic, com Zaqueu, amb alegria li obrim la porta. ‘De pressa, sentirem també que ens diu, avui m’haig d’hostatjar a casa teva’. I quina serà la meva resposta?

- Canviaré la meva manera d’estimar? El meu amor serà selectiu o generós? Obriré les portes de casa meva als qui m’han ofès o perjudicat? Seré compassiu i misericordiós amb els qui m’envolten? Deixaré d’enganyar-me creient que sóc millor que els altres? Creuré que la majoria de les vegades voler tenir la raó només serveix per trencar l’harmonia de la nostra convivència? La celebració de l’Eucaristia serà per a mi el centre de la meva espiritualitat?

Tot això serà possible si, en el silenci, els meus ulls descobreixen la mirada d’aquell qui “ha vingut a buscar i salvar allò que s’havia perdut”. I també avui entrarà la salvació en la meva -en la nostra- casa!

“Per això mateix el silenci és la millor lloança” (J. Ll.)