Reflexions a la Paraula de Déu

No esperem ningú més que Jesús

A les societats occidentals, en crisi econòmica avui, però encara opulentes si les comparem amb les de molts altres indrets del món, fa la sensació que tenim poques esperances relacionades amb la vida de l’esperit. Per això no acabem, potser, de comprendre la pregunta dels deixebles de Joan Baptista a Jesús: ¿sou Vós el qui ha de venir o hem d’esperar-ne un altre? La pregunta, però, si la pensem, ens implica també a nosaltres, cristians del segle XXI. I si contestem que ja no esperem ningú més que Jesús per donar-nos un model a què atenir-nos en la nostra aventura vital, cadascú la seva, original i irrepetible, aleshores experimentem la necessitat d’aprofundir més en el seu missatge, i sentim la urgència de posar en pràctica la seva regla suprema: estimar els altres com Ell ens ha estimat.

Això, tanmateix, no és fàcil en els temps que ens toca viure. Domina al nostre entorn, als mitjans de comunicació més potents, a les manifestacions cinematogràfiques i teatrals més exitoses i a l’estil personal de la gent que en diem famosa una certa absència d’inquietuds que vagin més enllà del triomf, de l’amor interessat i caduc, del benefici econòmic o de la visió purament terrenal dels esdeveniments. Hi ha, en general, poques apel·lacions serioses a la transcendència i a l’estimació incondicional de l’altre.

No és que els oracles de la cultura hagin tornat a decretar la mort de Déu perquè la seva existència enmig de la humanitat sembli baldera, no és que aquests oracles hagin pres partit per l’ateisme militant perquè se’l consideri més racional, més agosarat o sincer. És que s’ha estès arreu una inapetència manifesta de Déu. La impressió general és que s’ha anat perdent el gust del contacte amb Déu a través de l’oració, de la meditació, del recolliment sobre un mateix o de moltes altres maneres. De tant en tant, però, sorgeix un esdeveniment que trenca la gelor, i la gent queda captivada per una litúrgia que fa pujar per les columnes d’una basílica com la de la Sagrada Família, esperances profundes, ànsies latents, sentiments oblidats. ¿Tot això és la prova que no esperem cap altre líder més que Jesús de Natzaret i que el cristianisme, si n’adaptem el llenguatge a la mentalitat actual, té enormes possibilitats de cara el futur de la humanitat?

Josep-Maria Puigjaner