Comunitat Cristiana Sant Ildefons | Barcelona

Hem apreciat amb goig que no tingués “pèls a la llengua”, però que en cap moment el seu llenguatge verbal i gestual no fos agressiu ni feridor, però sí clar, directe i expressiu que convidava a la reflexió i a la interiorització. De la mateixa manera que el lema del viatge era “Alcem la mirada” crec que el missatge del papa tenia una volada tal que calia elevar-se per dintre per entrar en sintonia i així poder copsar i assimilar el contingut. Molts l’han sentit i aplaudit, però des d’on el sentien? Estaven en la seva longitud d’ona?

Aquest missatge que sacseja em planteja la pregunta: Sóc una cristiana que segueix només els manaments o una cristiana que viu les benaurances? En tant que cristians la nostra referència són els manaments o són les benaurances?

Crec que el papa de manera molt planera ha volgut situar-nos en la pista que ens pot ajudar a viure la frescor del nostre seguiment de Jesús. La seva defensa insistent pel valor de la dignitat humana és una clara aposta per subratllar la dimensió positiva de la regla d’or. En la antiguitat es deia: “No facis als altres allò que no t’agradaria que et fessin” (cf.Tb 4, 15) i Jesús apunta a una regla d’or positiva, creativa, amb iniciatives, no presidida per un “no” sinó per una voluntat amorosa: “Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin” (Mt 7,12). Des d’aquest principi ètic bàsic de respecte i empatia per a tota persona, cultura i religió s’entén el sentit universal de les paraules pronunciades pel papa amb tanta convicció. Aquestes paraules clau són dignes de ser repetides com un mantra fins que les assimilem i posem en pràctica: “Tota persona humana mereix ser respectada, estimada i acollida”. “No podem creure en Jesús i donar suport a la guerra, matar l’innocent, abandonar a qui sofreix, a qui plora i fuig de la misèria”. “No és possible agenollar-se davant de Déu i menysprear el germà”. “Hem convertit el Mediterrani i l’Atlàntic en un cementiri sense làpides”. I tantes altres més.

La visita del papa va posar en evidència que tots estem cansats i farts de missatges negatius, necessitem revifar la nostra esperança i la nostra fe en la humanitat. Volem creure que un món fratern és possible.

El papa es va mostrar molt receptiu davant dels diferents actors i esdeveniments. En l’expressió del seu rostre es notava la seva capacitat d’escolta i d’implicació amb allò que es relatava. Les seves respostes no van ser gens abstractes ni angelicals i així va presentar el perdó com un camí que ens restableix sense haver-nos de posar la soga al coll. Ben situades en el context, va dir entre d’altres, paraules com aquestes: “sense guardar rancúnia, ni buscar venjança, de vegades el mal causat és tan gran que l’únic que podem fer és pregar per qui ens ha ofès, sense haver de reprendre la convivència.” Va tocar de peus a terra tractant drames humans com la guerra, la violència de gènere, les malalties mentals, la precarietat econòmica de tantes persones i famílies. Amb molta delicadesa i humanitat, va parlar als qui estan sota pressió convidant a tota la societat a no estigmatitzar-los.

El papa va insistir en confiar-nos la missió de ser humans com ho és Crist, l’home perfecte. Això evoca a les paraules ja dirigides per a tots en la Gaudium et spes 22, on s’afirma que en realitat l’única vocació darrera de l’home és la divina. Tant de bo valorem la nostra vida des d’aquesta dimensió i entenguem que no hi ha divisió entre l’humà i el diví. De tant ressaltar el papa la vàlua i profunditat de la dignitat de tota persona humana ens haurà ajudat a creure que tot el que és humà entra de ple en el projecte amorós de Déu. En conseqüència el nostre compromís social és intrínsec a la fe en Aquell que va sentir el clam del seu poble oprimit i no va voler resoldre la injustícia tot sol de manera màgica sinó que va decidir comptar amb la col·laboració de persones concretes. La manera de procedir de Déu segueix sent la mateixa, compta amb nosaltres.

Hem pogut comprovar que els símbols litúrgics, poden o no ajudar perquè una celebració sigui ben viscuda. En aquest sentit he trobat que la música va ser espectacular i vibrant. Acompanyava i parlava al cor.

La benedicció de la torre de Jesús va ser el moment àlgid de la trobada, era com un brindis festiu davant de la CREU. Tots eren allà, uns dintre de la basílica, altres fora seguint-ho per les pantalles, d’altres a casa plantats davant la televisió, tots expectants, alçant la mirada cap AQUELL que està clavat a la creu, amb les braços estesos, signe del seu gran amor. Amb les nostres petites llums sorprenentment enceses, però sent petites i tantes entre tots varen il·luminar aquella preciosa basílica. Quin moment esplèndid, d’una bellesa encisadora que feia vibrar el cor d’estupor i posar la pell de gallina! I quan varen posar en marxa l’espectacle de llums i focs artificials, la sorpresa va ser majúscula: la prudència encongia el cor de por amb un “Déu meu, que no passi res dolent”, però va ser una l’explosió d’alegria i festa compartida que va esclatar amb aplaudiments i crits de joia.

I quan semblava que tot s’havia acabat, quedava la visita pendent, herència del papa Francesc: la trobada amb els immigrants a les Illes Canàries, els que estan al marge, els que no compten, que són el blanc de crítiques i menyspreus. El papa els va posar al centre de la seva visita. Els va escoltar com germans que són, sense paternalismes. En les seves paraules va exercir la seva missió de profeta que anuncia i denuncia. Va ser molt significatiu el gest de comunió: l’ofrena floral als morts i desapareguts a la mar. Arribarà el dia en què s’acabi amb tant dolor i tanta deshumanització? Tant de bo siguem empàtics i solidaris, i no classifiquem els immigrants en categories. I tampoc oblidem que tots som germans i defensem amb totes les nostres possibilitats la dignitat de tots els éssers humans.

Esther Bochita