SANT ILDEFONS

Agraeixo profundament i dono gràcies a Déu per aquest mig segle de sacerdoci viscut amb intensitat. També vull expressar el meu agraïment sincer a totes les persones que he conegut i que m’heu acompanyat al llarg d’aquests anys; cadascun de vosaltres heu deixat empremta en el meu camí.

La celebració del diumenge m’ha reafirmat que la decisió que vaig prendre de jove, la de ser capellà, no tan sols va ser encertada, sinó que ha estat el motiu més gran de goig de la meva vida.

En aquestes cinc dècades hi ha hagut de tot: moments molt bons i d’altres no tant. Però, fins i tot en els instants més difícils i foscos, sempre ha guanyat —i amb escreix— la voluntat de continuar endavant, sostinguda per la fe i l’esperança.

Vosaltres sou els meus amics, i en aquest cas equival a dir que sou el meu tresor. Com llegim a sant Pau, portem aquest tresor en gerres de terrissa. Sou persones molt valuoses, i tot el que rebo de vosaltres és quelcom que s’ha de vetllar i cuidar amb estima.

Gràcies a Déu i gràcies a tots vosaltres per haver fet possible aquest camí.

Us faig arribar l’homilia que vaig pronunciar a la Missa d’acció de gràcies.

Una abraçada,

Josep m Jubany

--------------------------------------------------

Amics, amigues

Benvinguts, amics i amigues, i gràcies, moltes gràcies per voler compartir amb mi el goig de celebrar els cinquanta anys de capellà. Mig segle, Déu n’hi do.

Des d’aquell 28 de març que el Dr. Jubany em va ordenar capellà a la parròquia de Sant Pacià de Sant Andreu, fins avui han passat moltes coses, i sobretot per a mi un període d’un gran enriquiment personal; enriquiment no de béns materials, sinó pel fet d’haver conegut i estimat moltes persones, com es posa en evidència amb la notable presència aquesta tarda de moltes d’elles. Durant aquest mig segle ens hem fet grans; com en botiga hi ha hagut de tot: moments de grans esperances i també d’encerts, com moments de silencis i també d’equivocacions, però sempre m’he sentit acompanyat per persones com vosaltres i per moltes més que no han pogut venir, i algunes, masses, què ja viuen en la plenitud de l’amor de Déu.

I amb vosaltres i per vosaltres, i per molts més, celebro aquesta eucaristia donant gràcies en primer lloc a Déu. Al Déu que és bo i estima. El Déu que m’ha sostingut sempre. Tot allò de bo que pugui tenir és un do seu. Veritablement és cert el que hem dit en el salm: “perdura eternament el seu amor”.

Gràcies a l’Església de Barcelona, que em va acceptar perquè la servís a ella i al món en el ministeri presbiteral. Gràcies a l’Església, que s’ha concretat en les moltes comunitats i grups eclesials en què m’he mogut; hi he anat creixent personalment (potser no tant com es podria esperar).

Gràcies, i aquí ho dic emocionat, a la meva família. Avui recordo amb afecte els meus pares, Josep M. i Maria Rosa, que segur que gaudeixen des de la plenitud de l’amor de Déu d’aquesta festa i des d’allà s’uneixen en aquesta acció de gràcies. Gràcies a tots els membres de la família, a tots els que en formeu part des del naixement i aquells que us hi heu anat afegint al llarg dels anys. Tinc la gran sort de formar part d’una família molt nombrosa, i sobretot sempre m’he sentit i em sento estimat per ella. És molt més el que d’ella he rebut que no pas el que jo els he pogut donar.

Gràcies als companys amb qui compartim el presbiterat. Alguns m’heu volgut acompanyar en aquesta eucaristia d’acció de gràcies. Ara m’identifico amb el que escriu sant Francesc d’Assís en el seu primer testament, quan expressa: “El Senyor em donà germans”. Ben cert, el Senyor m’ha donat germans i molts bons amics en els companys del presbiteri. Com és públic i notori, en aquest grup que formem els capellans de Barcelona, per sort hi ha diferents sensibilitats; no tots pensem igual i també hi ha diferents formes en la manera d’afrontar els reptes pastorals. Som un grup bastant variat, però també entre nosaltres hi ha una consciència que formem una família. A vegades discutim, però en general ho fem com discuteixen els germans.

Avui és una bona ocasió per agrair tot el que he rebut dels companys que formem el presbiteri barceloní; és com un tresor que uns als altres ens hem anat transmetent. Us soc molt sincer: quan escrivia aquesta homilia  em vaig emocionar recordant molts companys capellans que he estimat molt, que he gaudit del seu testimoni, estima i consell, i avui ja no són entre nosaltres. Vaig començar a fer la llista, però han estat molts; no cito noms. Bé, només dos, i amb ells tots: Mn. Xavier Casas Ros, que em va rebre a la parròquia de Sant Pacià quan amb vint-i-un anys vaig començar a col·laborar, i Mn. Ramon Prat Pallarès, el rector del seminari, en els 14 anys que vaig formar part de l’equip de formadors. Amb tots dos hi vaig mantenir no només una gran amistat, sinó que cadascú, en la seva manera de ser, vam compartir moltes confidències.

Gràcies a Déu per  tots els que formeu part de les parròquies i comunitats que, amb més o menys encert, he servit durant aquest temps. La parròquia de Sant Pacià de Barcelona, per dir-ho de forma col·loquial, el meu primer amor. Fou allà on vaig ser ordenat de diaca i de capellà, on durant vint-i-un anys en vaig formar part. I amb la parròquia de Sant Pacià, totes les altres parròquies de l’arxiprestat de Sant Andreu, i de forma molt especial la parròquia de Crist Rei a la Sagrera, on molts anys hi vaig viure en la residència que allà hi havia del seminari: 4 anys com a seminarista, i després, al cap d’un temps, 9 anys com a formador de l’equip del seminari. I no puc deixar de recordar la parròquia del Bon Pastor i la comunitat de religioses de l’Infant Jesús, on hi havia la meva germana, i també la nostra amiga Mireia Galobart.

Un record entranyable i molt agraït a la parròquia de Sant Pere i Sant Pau del Prat de Llobregat. Fou allà que em vaig estrenar com a rector. Han passat ja més de 24 anys que me’n vaig anar del poble, però no de la relació i amistat amb molts pratencs. Alguns heu vingut, i no puc oblidar les altres comunitats del Prat: la comunitat del barri de Sant Jordi, les parròquies de Sant Cosme i la Mare de Déu de la Mercè, i l’acolliment i estimació de les religioses concepcionistes.

I, com és conegut, del Prat vaig travessar el Llobregat i vaig anar a l’Hospitalet, a la parròquia de Santa Eulàlia de Mèrida. Foren també 10 anys de gran activitat, de col·laborar i estimar la parròquia de Sant Josep i les parròquies de Bellvitge, de conèixer, com ja havia passat al Prat, la gran riquesa moral i cultural d’aquests pobles del Baix Llobregat. Impossible —no tinc temps— fer ni tan sols un resum del que m’han aportat aquestes dues comunitats; són molts els dons en  que m’han enriquit les bones persones d’aquestes comunitats.

I com diu la dita, roda el món i torna al Born: gairebé ja a la tardor de la vida, se’m va demanar que vingués a Sant Ildefons. Parròquia que m’evocava i m’evoca la meva infantesa: vaig néixer i he viscut durant molts anys molt a prop d’on ara estem. I fou en l’església on aleshores era ubicada la comunitat de Sant Ildefons, la capella del col·legi de les Dames Negres (bé, ara conegut com l’Infant Jesús; tot canvia), on vaig fer la primera comunió (també ara ho diem amb paraules més acurades: vaig rebre per primera vegada l’Eucaristia). Gràcies a tots vosaltres per l’acollida que em vau fer, gràcies per la vostra amistat i col·laboració, i avui, emocionat, us dono moltes gràcies per l’interès amb què heu preparat aquesta celebració.

Aquest parlament ja és llarg, i encara que ja esteu acostumats als meus sermons llargs, tot té un límit. Però sí que vull citar —perquè he rebut molt d’ells— als joves de la parròquia sant Pacià i en que durant molts anys  compartirem colònies i Esplai,  tots els integrants dels grups de revisió de vida, des dels inicis de la JOBAC fins ara l’ACO, i la fidelitat en l’amistat. Aquests dies algú em recordava que hi ha grups que, amb algunes altes i baixes, fa més de 40 anys que es troben periòdicament. I també, amb molt d’afecte, us tinc molt presents a tots els altres grups de matrimonis, de reflexió i estudi de l’evangeli, el grup de la Legió de Maria (quantes coses tinc d’agrair a en Josep Vaque i a la Mercè Galimany), a les auxiliars diocesanes i molt més.

Gràcies a Déu per tots i  totes les catequistes, que amb la vostra dedicació, imaginació i creativitat m’heu ajudat a reflexionar i a repensar moltes vegades com presentar la fe. Amb millor o pitjor encert, he dedicat moltes hores  al llarg d’aquests 50 anys a la catequesi. Ara, que no ens escolta ningú, deixeu-me dir-ho: els catequistes són el gran tresor —molt discret— que hi ha a les parròquies.

Desconec els motius pels quals el cardenal Lluís Martínez Sistach em va demanar que em fes càrrec de la Delegació de Pastoral Social del Bisbat. Fou un gran regal: juntament amb un bon equip, durant més de 10 anys he conegut de primera mà el sofriment i també el testimoni dels més petits i vulnerables, dels presos, dels migrants. Ara permeteu-me que ho expressi amb paraules, si voleu, un xic solemnes: dono gràcies al Bon Déu perquè, gràcies als pobres, als migrants, als presos, als malalts i a les abusives lleis d’estrangeria, ho he pogut comprovar no només en la teoria.

Gràcies, gràcies i gràcies al Bon Déu per totes les persones que al llarg d’aquests cinquanta anys he conegut. M’heu acompanyat, ens hem estimat i amb moltes d’elles —més ben dit, amb molts de vosaltres— hem treballat, hem reflexionat, hem pregat, ens hem divertit i també hem viatjat. Gràcies perquè vosaltres sou els meus amics, i m’heu aguantat en les hores bones i en les hores baixes, i ara sí que es pot dir el mateix que es diu en els casaments: en la prosperitat i en l’adversitat, en la salut i la malaltia. Perquè de tot n’hi ha hagut, i molt.

Deixo pel final una de les tasques pastorals més significatives en la meva vida de prevere: els 14 anys que vaig formar part de l’equip de formadors del Seminari. Segur que en aquells anys vaig tenir encerts i desencerts, i un entusiasme que suplia —i no sempre de forma adequada— la joventut.

Amics, amigues, diumenge de Pasqua hem escoltat com Jesús s’apareix als seus deixebles. La presència del Senyor enmig de la comunitat és portadora de pau. Per tres vegades, el Ressuscitat ens ha saludat desitjant-nos la pau. Avui nosaltres estem de festa, però la nostra alegria no ens fa oblidar que són moltes les persones que, en diferents indrets del món, pateixen la guerra. Preguem i treballem per la pau, siguem portadors de pau.

També en l’evangeli hem escoltat la professió de fe que Tomàs fa davant del Crist: “Senyor meu i Déu meu”. Ara, en aquesta eucaristia d’acció de gràcies, és la gran oportunitat que, juntament amb vosaltres, els meus amics, també confessi que el Crist és el nostre Senyor i el nostre Déu.

L’evangeli ens transcriu les darreres paraules que, segons sant Joan, Jesús digué: «Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist». Avui, amb vosaltres, gràcies a vosaltres i a molts més, em sento completament identificat amb aquesta benaurança. He estat, soc i desitjo ser benaurat tot creient.

L’evangeli acaba, i jo també ara acabo amb aquestes paraules: Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres signes que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.

I jo, amb molta humilitat però també amb certesa, en la meva vida hi ha molts més motius per donar gràcies que no he dit en aquesta llarga homilia. Els que he dit han estat per afirmar que, malgrat les meves mancances i mediocritats, m’he sentit molt estimat per Déu i per moltíssimes persones. Ara sí que puc dir el que ens va ensenyar santa Teresina: “Tot és gràcia”, i que és cert, molt cert, el que tantes vegades m’heu sentit dir: Déu és bo i ens estima. Gràcies.

Comunitat de Sant Ildefons

Barcelona

12 d’abril 2026