SANT ILDEFONS

En el camí d’Advent que estem recorrent plegats, la catequesi d’adults ens ha permès aturar-nos i aprofundir en el significat de l’esperança cristiana en el món d’avui.

A la primera sessió vam reflexionar sobre què entenem per esperança, tot descartant visions excessivament pessimistes o ingenuament optimistes, fins a reconèixer-la com un estat d’ànim ferm que ens permet obrir la nostra existència a les possibilitats que ens ofereix el futur.

A la segona trobada, la mirada es va fixar en la figura de Maria, que és Mare de Déu perquè escoltà la Paraula de Déu i amb el seu personal compromís possibilità que el Verb entrés en la història humana

En aquesta tercera i darrera sessió de l’Advent, ens proposem aprofundir en el fonament del que és l’esperança cristiana: la passió, mort i resurrecció de Jesucrist i el do de l’Esperit. Allò que en Crist ja és plenitud, per a la humanitat i per a tota la creació es presenta com una promesa i una penyora: una realitat ja iniciada, però encara esperada en la seva plena realització. Des d’aquesta perspectiva, celebrar el naixement de Jesús ens obre també a l’esperança del seu retorn.

Aquesta tercera sessió de catequesi d’adults, dirigida per Anton Ramon Sastre, tindrà lloc dimarts dia 16, a les 19.00 hores. A partir d’un recull de textos de pensadors contemporanis, se’ns convidarà a una lectura pausada i reflexiva que ens ajudi a donar raó de la nostra esperança en el context actual.

SOBRE L’ESPERANÇA CRISTIANA

Per reflexionar: lectures, aclamació, càntic, pregària
Recull d’Anton Ramon Sastre

Diu Francesc Javier Vitoria, a Dar razón de la esperanza en tiempos de incertidumbre (Cuaderno CJ, número 239, novembre de 2024):

«El cristianisme ha de donar raó de la seva esperança a qui li ho demani, siguin quines siguin les circumstàncies històriques i l’estat d’ànim amb què culturalment afronti el futur. Però en cap cas les seves característiques, favorables o no a l’esperança intrahistòrica, poden condicionar el contingut de la virtut teologal de l’esperança, perquè depèn exclusivament de la promesa de Déu».

Una promesa ja complerta indiciàriament en la persona de Jesús, segons Jürgen Moltmann.

Jürgen Moltmann, Teología de la esperanza. Meditación sobre la esperanza, Ed. Sígueme (Salamanca, 1972):

«Sólo siguiendo al Cristo resucitado de la pasión, al Cristo resucitado de la muerte en abandono de Dios y del sepulcro, llega la fe a tener una mirada despejada hacia el horizonte en que no existe ya tribulación alguna, hacia la libertad y la alegría. La fe puede y debe dilatarse hasta la esperanza allí, sólo allí, donde, con la resurrección del crucificado, están derribadas las barreras contra las que se estrellan todas las esperanzas humanas […]. Allí la esperanza de la fe se transforma en “apasionamiento por lo posible” (Kierkegaard) […]. Allí la fe ve el inicio de ese futuro de amplitud y de libertad en el acontecimiento de Cristo. La esperanza que brota de él examina los horizontes que de esta manera se abren por encima de una existencia cerrada».

Celebració de l’eucaristia: Aclamació de l’assemblea

«Aquest és el misteri de la nostra fe:
anunciem la vostra mort, confessem la vostra resurrecció,
veniu, Senyor Jesús».

Hannah Arendt, La condición humana, Paidós-Planeta (Barcelona, 2023):

«Allò que és nou se’ns dona en oposició a les desigualtats de les lleis estadístiques […]; el que és nou sempre apareix en forma de miracle […]. Amb cada naixement, quelcom singularment nou entra en el món […]. El miracle que salva el món de la seva ruïna normal i “natural” és, al capdavall, el fet de la natalitat […]. Només la plena experiència d’aquesta capacitat —la d’engendrar— pot donar als assumptes humans fe i esperança, dues característiques essencials de l’existència humana […]. Aquesta fe i esperança en el món potser trobà la seva expressió més gloriosa i succinta en les breus paraules amb les quals els evangelis anuncien la gran alegria: “Avui us ha nascut un Salvador”».

Byung-Chul Han, L’esperit de l’esperança, Herder (Barcelona, 2025):

«Les persones poden actuar perquè poden esperar. No es pot recomençar sense esperança. L’esperit de l’esperança inspira a actuar […]. L’esperança ens permet acomiadar-nos del passat i estar atents al futur, al possible, a allò que encara no existeix. L’esperança pressuposa, a més, un futur obert, que també portarà esdeveniments no pretesos, no previsibles, incontrolables per endavant […]. L’esperança ens obre les portes al futur, a l’esdevenidor, al nonat, a la latència, a allò que encara s’està gestant. L’esperança és un estat d’ànim messiànic».

Victòria Camps, La sociedad de la desesperanza, Arpa (Barcelona, 2025):

«Hay que mantener la esperanza si creemos que en el fondo de todos los problemas hay fallos éticos que piden y pueden ser corregidos […]. Faltan incentivos que alimenten la esperanza, pese a que el mensaje navideño es en todas partes una llamada a la esperanza. No hay motivos para esperar casi nada, cierto, pero sin esperanza tampoco se avanza ni en la reflexión ni en el progreso moral. La desesperación no es la fuente de inspiración moral ni exige esa transformación de la sociedad necesaria para que lo que está funcionando mal empiece a funcionar mejor».

Càntic

«La nostra esperança és el Senyor,
confiem en la seva paraula».

Marina Garcés, El temps de la promesa, Anagrama (Barcelona, 2023):

«A diferència dels desitjos, les fantasies, els propòsits i les intencions, la promesa té un límit: ha de poder ser percebuda per tots els implicats com quelcom realitzable, encara que sigui molt difícil o improbable […]. Una promesa sincera inclou sempre la possibilitat de no poder ser realitzada a causa de moltes circumstàncies que afecten la vida concreta a través del temps, els seus límits i les seves impotències. Però el que mai deixa de ser cert és que ha estat feta, i que aquesta declaració marca un punt d’inici on es crea un vincle i s’estableix un compromís».

Francesc Javier Vitoria, Esperar des de la memòria de la passió, mort i resurrecció de Jesucrist (Cuaderno CJ, número 239, novembre de 2024):

«La memòria de la creu (1 Co 1,17-25) desbarata definitivament qualsevol entusiasme o fe cega en l’èxit històric dels projectes humanitzadors però, encara que pugui semblar paradoxal, dona suport al valor de l’esperança cristiana, que no garanteix cap progressió ascendent de la història, però impedeix igualment que el fracàs de les utopies humanes es consideri inevitable: en la història hi ha permanentment possibilitats inèdites d’ascens humà, perquè l’Esperit del Crucificat s’hi ha escampat com a primícia (Rm 8,23) i garantia del seu futur compliment (2 Co 1,22)».

El papa Francesc ens recordava que «l’esperança cristiana no es fonamenta en cap anhel, individual o col·lectiu, de poder, d’èxit o de progrés, sinó que s’arrela, neix i creix per la fe en la Pasqua de Crist». Aquest esdeveniment històric del Crist, per als cristians, simbolitza el triomf de la vida sobre la mort, del bé sobre el mal, de la humilitat sobre la prepotència i de la proximitat sobre l’exclusió.

Oració col·lecta (Diumenge IV d’Advent)

«Infoneu, Senyor, la vostra gràcia en els nostres cors.
I feu que els qui, per l’anunci de l’àngel,
hem conegut l’encarnació de Jesucrist, el vostre Fill,
siguem conduïts, per la seva passió i la seva creu,
a la glòria de la resurrecció».