SANT ILDEFONS

Aglomeració davant la porta

Les paràboles sempre tenen un punt de foscor que fa que qui les escolta no sempre les comprengui. Davant la lectura de l’evangeli d’aquest diumenge ens passa una cosa així. Hi ha una porta que sembla haver estat oberta durant bastant de temps, però ara l’amo és a punt de tancar-la. És una porta que s’obra a un espai ample: a una gran mansió, a un palau reial, a una finca rica, plena d’arbres, de jardins florejats i d’estancs d’aigua fresca i clara. L’evangeli sembla amagar-ho, si bé l’acaba definint amb l’expressió “Regne de Déu”, un espai que representa la “salvació” per a tots els qui hi accedeixin. Per això, quan la porta és a punt de tancar-se, tothom hi vol entrar. Hi ha aglomeració.

El que xoca de la paràbola és que per entrar en aquest “espai de salvació” s’hi ha de passar per una porta estreta, amb un porter que determina qui pot entrar i qui s’haurà de quedar fora, perquè el bitllet que porta no és autèntic. Però, alhora, sembla que hi ha un nombrós grup de persones estrangeres, vingudes “d’orient i d’occident, del nord i del sud” que, no sols han entrat en aquest espai de salvació, sinó que s’estan aposentant en els “primers llocs”d’una taula parada per participar d’un gran banquet. Encara és més xocant que ningú no sap si aquests nouvinguts hi han entrat sense entrada o si ni tan sols duen papers de ciutadania.

Una vella tradició sempre ha pensant que per entrar en el “Regne de Déu” cal fer molts sacrificis, comportar-se d’acord amb les lleis, haver freqüentat els llocs de culte i utilitzat tots els sagraments que havien de facilitar l’accés a aquest lloc privilegiat. En aquest moment, en què hi ha una laxitud i caiguda de valors morals i cívics notable, aquest pensament torna a repetir-se: s’espera que la salvació arribarà incrementant la disciplina, tornant a formes socials d’altres èpoques, recuperant tot allò que ha desvirtuat velles tradicions, augmentant els càstigs i les penes per als infractors d’un ordre que mai no s’hauria d’haver abandonat. Però aquesta visió té poc a veure amb la responsabilitat que demana l’evangeli als qui volen seguir Jesús i que, bàsicament, consisteix en estar oberts a la misericòrdia de Déu i a les necessitats dels altres. L’evangeli de Sant Joan, un cop més, aclareix la nostra perplexitat: “Jesús els parlava en paràboles... i els va dir: Jo sóc la porta, tots els qui entrin per mi estaran segurs (se salvaran)” (Jo 10, 9). Quan sigui l’hora d’entrar, no val presentar-se exhibint sacrificis i mèrits, sinó que, com Jesús, cal haver fet la voluntat del Pare. Ens pot sorprendre, però el Regne pot acollir tothom.

Anton Ramon Sastre