SANT ILDEFONS

Rerum Novarum

15. En primer lloc, la doctrina cristiana, de la qual l'Església és la intèrpret i la guardiana, pot reconciliar i unir enormement els rics i els proletaris, recordant a tots dos els seus deures mutus, i especialment els que es guien per la justícia. Les obligacions que corresponen al proletariat i al treballador són aquestes: realitzar plenament i fidel el treball que s'ha acordat lliurement i equitativa; no perjudicar la propietat ni agredir els propietaris; abstenir-se d'actes violents en la defensa dels seus drets, ni mai assumir cap revolta; evitar barrejar-se amb homes malvats que alimenten artificialment d'esperances immoderades i promeses enormes, cosa que sol tenir penediment inútil i la consegüent pèrdua ruïnosa.

Finalment, els rics han de tenir religiosament cura de no perjudicar els estalvis dels treballadors de cap manera, ni per la força, ni per engany, ni per arts astutes; això encara més perquè no estan prou preparats contra la injustícia i l’abús, i com més feble sigui la seva economia més sagrada, s’ ha de considerar. No podria l'obediència a aquestes lleis per si sola sufocar la violència i les causes de la discòrdia?

Fratelli Tutti

123. És cert que l’activitat dels empresaris és una noble vocació orientada a produir riquesa i a millorar el món per a tothom. Déu ens impulsa, espera que desenvolupem les capacitats que ens ha donat i ha omplert l’univers de potencialitats. En els seus designis, cada persona està cridada a promoure el seu propi progrés, i això inclou fomentar les capacitats econòmiques i tecnològiques per fer créixer els béns i augmentar la riquesa. Però, en tot cas, aquestes capacitats dels empresaris, que són un do de Déu, haurien d’orientar-se clarament al desenvolupament de les altres persones i a la superació de la misèria, especialment a través de la creació de fonts de treball diversificades. Sempre, junt amb el dret de propietat privada, hi ha el principi més important i anterior de la subordinació de tota propietat privada al destí universal dels béns de la terra i, per tant, el dret de tothom al seu ús.

Comentari

Les dues encícliques coincideixen en una cosa clara: drets i deures són la base per construir una societat justa. Tant una com l’altra posen la dignitat humana al centre i consideren que treballar és una cosa honesta que mai hauria de degradar a ningú. Tant els obrers com els empresaris tenen el deure de respectar-se i conviure assumint responsabilitats compartides.

Rerum Novarum té un to paternalista i conservador, típic del segle XIX, i parteix de la idea que les diferències socials seran sempre presents. El que diu aquesta carta és que cadascú faci el que li toca: els treballadors han de treballar al màxim sense revoltes, i el patrons han d’assegurar condicions justes i un sou digne. Aquesta manera de veure les coses és més individualista i busca sobretot mantenir la pau social sense posar en dubte el sistema econòmic existent.

En canvi, Fratelli Tutti, que escriu el papa Francesc en una època molt marcada pel neoliberalisme, proposa una mirada més valenta i clara. Supera la concepció clàssica de la lluita de classes per posar el focus en les estructures polítiques i econòmiques que fan que la fam, l’exclusió segueixen arreu del món. En aquesta línia, Fratelli Tutti deixa clar que els empresaris han d’orientar-se a ajudar de veritat totes les persones a créixer i superar la misèria. Es parla d’una responsabilitat social col·lectiva i la propietat privada es relativitza, subordinant-se al “destí universal dels béns”.

Cap de les dues encícliques posa en dubte la propietat privada ni les causes materials de la desigualtat social. Però Fratelli fa un salt en la crítica del sistema neoliberal, i aposta per canvis profunds basats en la responsabilitat social, la solidaritat entre pobles i una cura integral del proïsme i del planeta.