Les paràboles més difícils de comentar són aquelles que Jesús explica en forma de cop de puny. Són històries que no mereixen altre comentari que el silenci meditatiu de tots nosaltres. Aquí rau, potser, la clau d’allò que avui ens hauria de cridar l’atenció d’aquest text tan clar, tan descarnadament violent i humà, tan brutal i, per tant, tan a prop de la nostra naturalesa: el cop de puny és tan dur, que necessitarem una estona per recuperar-nos-en. Jesús, diu l’evangelista, s’adreça als sacerdots i als poderosos, és a dir a persones que entenen quines són les conseqüències dels seus actes; persones que no acostumen a fer passos en fals, que calculen, que pensen, que discerneixen. Només aquestes persones copsen el sentit de la paràbola, fins al darrer mot.
La
darrera frase de la paràbola és la que els destorbarà, la que els farà pensar
que aquell qui els parla és veritablement perillós, perquè anuncia que el seu
temps se’ls acaba. Tot això és ben conegut: sempre hi ha hagut sacerdots i
poderosos que pensaven que ho tenien tot a favor per fer i desfer com els
plaïa, fins que el pèndol de la història els ha fet fora dels seus setials.
Ara, com ens afecta a nosaltres, que no som, aparentment, ni sacerdots ni
poderosos? ¿No hauríem, nosaltres també, d’estar pendents de les conseqüències
dels nostres actes, de cada decisió que prenem, no fos cas que, un dia, despertéssim
i descobríssim que el regne que pensàvem estar construint d’amagat de tothom,
en el nostre confortable racó de món, no és possible sense fer-nos càrrec d’una
responsabilitat molt més global?
El text evangèlic d’avui preludia la Passió de Nostre Senyor pel que té de políticament incorrecte, de revolucionari, de cert. Si no som nosaltres els qui, amb Ell, ens decidim a fer passes per convertir en realitat allò pel que preguem, de què serveix ser cristià? El silenci després del cop de puny ens ha d’ajudar a posar-nos a caminar, seguint el Senyor.
Família Vives Requena
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada