La calcina el sol, l’ofega la pluja, l’envaeix la boira,
mai
no es queixa de calor ni fred.
No
cobra per contemplar la seva bellesa,
ni
tan sols l’agraïment demana,
simplement
es dona. Gratuïtament.
No
és menys majestuosa si el sol l’acaricia o rep el batiment del vent.
No
es preocupa que la contemplin.
No
s’enfada si la trepitgen.
És
com Déu: Tot ho suporta, tot ho aguanta, tot ho accepta.
Déu
es comporta com ella.
Per
això la muntanya és un sagrament: revela, recorda, mostra, remet...
És
el llenguatge sacramental que ella no parla, però que ella mateixa és.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada