Nit de Nadal: Homilia de Mn. Josep M. Jubany a la Missa del Gall - Dissabte 24 de desembre de 2022

Amics, amigues:

Ho acabem de proclamar: Mentre eren allà es van complir els dies i va néixer el seu fill, el primogènit. Ella l'embolcallà i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat lloc a l'hostal. Ni una paraula més. Sembla que allò que realment interessi sigui la manera com l'infant fou acollit. Mentre a Betlem "no hi havia lloc", ni tan sols a l'hostal, en Maria, el nen trobà un acolliment commovedor: Ella l'embolcallà i el posà en una menjadora. A la narració poètica de l'evangelista Lluc, se'ns diu que Déu s'ha encarnat, Déu s'ha fet home, en un lloc inhòspit, una cova, una menjadora, en plena nit, en plena solitud, ja que per raons que ens són desconegudes, no havien trobat lloc en l'hostal.

Mentre això passava, les famílies de Betlem devien continuar immersos en les seves feines, ocupades i preocupades amb els seus neguits. Un jove matrimoni, Josep i Maria, s'han vist obligats a tenir el seu fill primogènit en unes condicions miserables; pels ciutadans de Betlem la vida segueix i fa el seu camí. Han passat més de 2000 anys i la història es repeteix. Un dels grans mals dels nostres dies és el que ha denunciat amb molta força i repetides vegades, el papa Francesc: hem globalitzat la indiferència.
Del primer Nadal, la gent benestant i fins i tot pietosa d'Israel ni se n'assabentà, no els va importar el que havia passat a la cova de Betlem. En aquell indret , que en principi estava destinat a acollir animals, Déu s'ha fet home, i ha nascut, igual que hem nascut tots nosaltres. Déu es troba en la persona d'un nounat, amb totes les fragilitats, que tenen els que han acabat de néixer. L'evangelista ho ha volgut subratllar, dient-nos: Les seves senyes són aquestes: trobareu un nen en bolquers. I repeteixo, la majoria es mostra indiferent a la notícia

Bé, no tothom es mostra indiferent davant d'aquest naixement; en el relat de Lluc se'ns diu: a la mateixa contrada, vivint al ras, hi havia uns pastors que vetllaven, guardant de nit el seu ramat. Aquests pastors, treballadors, assalariats mal pagats i, segons ens diuen els historiadors, persones que vivien al marge, foren agraciats amb el primer pregó de Nadal, aquell que proclamaren els àngels. En el pregó se'ns diu: Els aparegué un àngel del Senyor, la glòria del Senyor els envoltà de llum. Aquest anunci angèlic em recorda el lema de Càritas per a aquest Nadal: “Només l'amor ho il·lumina tot”.
Els àngels anunciaren el naixement als  pastors i rabadans de fa dos mil anys, però també ens ho diuen a nosaltres, que en la pobresa de Betlem, s'ha manifestat l'amor.

I només amb amor se'ns il·lumina tot. La imatge és grandiosa, la nit queda il·luminada, ara bé, aquells pastors es van espantar molt. Els pastors que vivien al ras, no tenien por de la nit, ni de la foscor, sinó de la llum. Per això l'anunci comença dient: no tingueu por.

En aquesta nit de Nadal, deixem-nos il·luminar per l'anunci dels àngels. I no tinguem por de la llum. Quan els pastors foren envoltats per la llum, entengueren que s'havien de posar en camí. Que malgrat que feia fred, no podien mantenir-se indiferents. I es posaren a caminar. En aquest Nadal del 2022, tot imitant els pastors, posem-nos en camí, cercant la veritat, buscant la llum de Déu. Els pastors es posaren en camí, malgrat que els feia  mandra triscar per aquells viaranys de Judà, segur que caminaven a bon pas, però també procurant no ensopegar, i amb la mirada atenta, ves que no els fes mal qualsevol animalot perdut. Per a ells, segur que no fou gens còmode. Tampoc serà còmode per a nosaltres posar-nos en camí, perquè també hi trobarem molts obstacles. En el seu conegut Poema de Nadal, Josep M. de Sagarra, preguntava: Tu no saps el camí què significa? el camí cap a Betlem. I respon tot dient: El camí significa humilitat, vol dir un renunciament a fi de bé, vol dir passar pel mateix recer que els altres han passat. Camí de la glòria, camí de la Creu, camí que puja i baixa i cansa, on ens portes, camí? La teva fi no es veu! Si ens han posat l'esquella mansa, tu limites l'audàcia del peu amb l'espígol novell de l'esperança. Continuant amb el poema,  Sagarra ens fa aquella advertència que coneixem prou bé: que tots els camins van a Roma, tots els camins, ja ho sabem!, tots els camins van a Roma, però no van a Betlem!

Cal agrair al poeta que ens recordi que no tots els camins van a Betlem i que ens hagi posat a l'aguait perquè no badem i no ens equivoquem de camí. Els pastors seguiren el camí de Betlem i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora. Un nen amb bolquers. Trobaren a Déu en la fragilitat d'un infant dèbil. Nascut en la més absoluta pobresa i senzillesa. I nosaltres? cap on ens mena el nostre camí'? Cap a Betlem? A Betlem trobarem Déu, identificat amb els petits, amb els vulnerables, amb els indefensos o dèbils, amb el plor d'un infant; però si tot malencertant el camí, el busquem en allò que el poeta diu “Roma”, ens adonarem que a “Roma” hi ha de tot, hi ha de tot excepte amor. L'infant de Betlem ens diu que no trobarem a Déu si no tenim un cor tendre, compassiu i solidari, com el dels pastors. Ens equivocarem de camí i no trobarem Déu , si no fem cas del que ens diuen els místics. Per trobar Déu, per reconèixer-lo en l'Infant Jesús, ens cal "buidar-nos de tot", "despendre'ns" i esdevenir pobres.

Si no ens equivoquem de camí i, com els pastors, anem cap a Betlem, mentre ens hi dirigim, també nosaltres experimentarem la gran alegria que anuncien els àngels. Una alegria, que no la produeix el riure d'un acudit;  una alegria que no ve motivada perquè hem saciat els nostres desitjos de posseir, de manar; tot això ens pot produir certs graus d'excitació, però no l'alegria. La veritable alegria és la que hi ha a l'interior d'un cor no  contaminat, ni malalt, per raó d’enveges, de rancúnies, d’ambicions.
Anem, contents, com els pastors cap a Betlem. Un camí que com he dit abans està ple d'entrebancs, camí que com deia el profeta Joan, hem d'aplanar.
Aplanarem el camí que porta a la cova, quan siguem persones de pau, quan posem pau i treballem per la pau. Aplanarem el camí quan denunciem les guerres que hi ha en aquests moments en el món, i no donem suport als partits, associacions, entitats econòmiques que trafiquen amb persones i armes. Ja que, a l'establia hi trobarem un fill que porta la insígnia de príncep. Déu li ha posat aquest nom: Conseller-prodigiós, Déu-heroi, Pare-per-sempre, Príncep-de-pau.

Aplanarem el camí que porta a la cova, quan per les nostres accions i paraules testimoniem que som persones hospitalàries. Aplanarem el camí quan acollim els migrants, els qui no tenen prou per viure amb dignitat, quan els portem, com feren els pastors, panses i figues, mel i mató... i també ajuda solidària, lleis justes, habitatges dignes. I és que, a l'establia hi ha un jove matrimoni, que s'ha vist obligat a buscar aixopluc en una cova on mengen els animals, perquè no han trobat cap altre allotjament.
Aplanarem el camí que porta a la cova quan siguem capaços d'admirar i agrair el gran regal de la naturalesa. Aplanarem el camí quan nosaltres cuidem i vetllem pel nostre entorn, quan la paraula ecologia no ens evoqui una moda, sinó una exigència inexcusable per salvaguardar la creació. La cova ens fa pensar que fou enmig de la natura, tot reben l'escalf d'un bou i d’una mula, que nasqué el Messies.

Amics, amigues, és Nadal. Fem tots camí cap a Betlem, contemplem  l'Infant, fem silenci i pregària i visquem amb molta joia aquesta celebració.
Tot desitjant que gaudiu, també, de l'escalf de la família i dels somriures dels infants, Molt bon Nadal.