Reflexions a la Paraula de Déu

"I mentre els beneïa, es va separar d’ells i fou endut cap al cel” (Lc, 24, 51), “es va enlairar davant d’ells; un núvol se l’endugué, i els seus ulls el deixaren de veure” (Ac 1, 9). Dues maneres senzilles d’explicar, amb petits detalls diferents complementaris, un mateix fet extraordinari per part del mateix autor, Lluc, en les dues parts de la seva obra adreçada a Teòfil. Primer, al final del seu evangeli. Després, al principi dels Fets dels Apòstols. A més, hi ha un afegit destacable en la descripció de la segona part de l’obra, que ni tan sols s’insinua en la primera part: dos homes vestits de blanc diuen als apòstols que “aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar que se n’anava al cel” (Ac 1, 11).

En el context de l’escena, hi ha elements rellevants, a part l’esmentada tornada de Jesús:   1- El record de l’Escriptura, que el Messias havia de patir i de ressuscitar al tercer dia i que calia predicar en el seu nom a tots el pobles la conversió i el perdó dels pecats (Lc 24, 46-47).   2- Durant 40 dies se’ls aparegué viu després de la passió i els parlava del Regne de Déu (Ac 1, 3).   3- La propera vinguda sobre ells, a Jerusalem, de l’Esperit Sant promès (Lc 24, 49 i Ac 1, 4-5).

L’altra lectura d’avui, de la carta als efesis, conté una pregària extraordinària que l’autor de la carta adreça a Déu Pare. Demana per als creients el do espiritual d’una comprensió  profunda de la revelació per tal de conèixer Déu de veritat (Ef 1, 17). Que il·lumini els nostres ulls del cor per conèixer a quina esperança ens ha cridat, quina riquesa de la seva herència ens té reservada entre els sants i quin poder eficient obra en nosaltres (Ef 1, 18-19). I acaba la pregària identificant aquest poder eficient amb el poder que obrà en Jesús, ressuscitant-lo i fent-lo seure a la seva dreta dalt del cel, per damunt de tot poder i sobirania (Ef 1, 20-21). I continua citant un salm: “Déu ho ha posat tot sota els seus peus” (Sl 8, 7), remarcant després que l’ha fet cap de l’Església, el seu cos i plenitud  (Ef 1, 22-23). Aquesta lectura, doncs, ens fa entendre millor l’Ascensió de Jesús: és endut al cel on Déu l’ha de fer seure a la seva dreta. I alhora demana per a nosaltres, els creients, el que tant necessitem: la saviesa profunda per a comprendre el misteri de Déu, manifestat en Jesucrist, i el de la seva acció salvadora.

L’Ascensió té, a més, un gran valor al·legòric: la humanitat (Jesús home), penetra en l’esfera divina (el cel). Tot el que és humà assumeix categoria divina, comparteix la vida amb Déu. Fem-lo, doncs, partícip de la nostra vivència (esperança, desencís, alegria, dolor...). I Déu és amor: que ens ajudi a penetrar en el seu àmbit familiar de l’amor, per ser, així, solidaris.

Jordi Cors