Aquests dies de Nadal hem anat assaborint els bells relats sobre el naixement del Messies. Ara, aquest diumenge, a través del relat de Lluc contemplem Jesús ja adult que comença la seva vida pública. Jesús va iniciar el seu ministeri quan tenia uns trenta anys. Els evangelistes guarden silenci sobre els anys de creixement de Jesús, l'únic que ens en diu Lluc és que Jesús creixia en edat i en saviesa, i que tenia el favor de Déu i dels homes.
Que no en sapiguem res no significa
que aquests temps no fossin importants per a Jesús. Segur que fou una vida
igual a la de qualsevol jove de Natzaret: anys d'aprenentatge, de treball
(possiblement al costat del seu pare, Josep, que l'evangeli anomena fuster). També
anys de pregària, amb la família, a la sinagoga i personalment. No ens és
difícil imaginar-nos el jove Jesús dialogant amb els seus veïns i amics, contemplant les escenes
quotidianes de la vida. Les paràboles ens mostren un Jesús que ha vist el
dolor, el sofriment i les alegries del seu poble.
Ara, als trenta anys, després d'aquest temps de
profunda preparació, es disposa a revelar-nos qui és Ell, quina és la seva
missió, i, amb el seu ministeri, mostrar-nos el rostre de Déu. Déu ha elegit la
humanitat perquè sigui santa i Jesús ens el mostra com un pare bo, que ens
considera fills seus, i ho som.
El lloc escollit per mostrar-se a la humanitat és ben singular; fou al desert on Déu va comunicar la seva paraula a Joan. L’escenari també fou singular, ja que Jesús apareix davant de tots els qui estaven escoltant el Baptista, com un pecador més. Amb aquest gest, posant-se a la fila dels pecadors, Jesús ens mostra tota la profunditat del misteri de l'Encarnació. Déu s'ha fet home i ho fa des de la pobresa, fent-se solidari de totes les nostres misèries, àdhuc del pecat (Ell que no té pecat s'ha fet pecador). A partir d'aquí, l'evangelista ens diu, que Jesús prega. La pregària de Jesús ens recorda la de Getsemaní. Tot adreçant-se al Pare prega dient: “Facis la vostra voluntat”. La vida de Jesús és fer la voluntat de Déu. El cel s'obre. No hi ha barreres entre el cel i la terra. I del cel davalla l'Esperit; ho fa suaument com un colom, no pas com una àguila que es llança en picat. I és aleshores que se sent la veu del Pare: "Ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut.". El Pare diu als qui s’apleguen al voltant del Baptista, i a tots nosaltres, que el fill del fuster, aquell que fins aleshores havia viscut a Natzaret, un poble perdut de Galilea, és el seu Fill. Fill, tot ell ple de l'Esperit. I aquí comença la vida pública de Jesús. Ara ens cal a tots llegir atentament l'Evangeli; s’hi explica qui és Jesús, el que diu i el que fa tot mostrant-nos el rostre del Pare.
Josep M. Jubany
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada