Ser servidor de tots
Les lectures d’aquest Diumenge ens posen al davant la condició humana. Tenim capacitat per actuar bé i ben cert que ho fem moltes vegades, però també som capaços de fer grans barbaritats.
El passat onze de setembre recordàvem els vint anys
de l’esfondrament de les Torres Bessones a Manhattan. Fou un desastre perpetrat per l’home i els fanatismes. Les
conseqüències van ser funestes pel que va succeir i per les decisions que
alguns estats varen prendre després: guerra, empresonaments, tortures en presons
especials....
L’apòstol Jaume ens parla de “on hi ha gelosies i
rivalitats, hi ha pertorbacions i maldats de tota mena“. Efectivament l’espècia
humana és capaç de tot i la història ens ho demostra. I no solament això sinó
que vol sempre tenir raó i ser sempre els primers, encara que això suposi
perjudicar i xafar els germans.
L’Evangeli de sant Marc ho deixar clar. Jesús els
parla de que li succeirà i els deixebles debatien estèrilment qui havia de ser
el primer. A casa, en la intimitat, Jesús els deixa ben clar que “ Si algú vol
ser el primer, ha de ser el darrer i servidor de tots “ Imagino que no devien
entendre gran cosa. El dijous sant, Jesús els dona exemple concret del que
volia dir.
Per tal de convertir-nos cal que siguem valents per
anar contra corrent. Primer hem de posar ordre en la nostra pròpia casa. Vull
dir que hem de fer una feina d’introspecció, per avançar en el procés de
conversió personal.
El cardenal de Brussel·les, ja traspassat Godfried
Danneels, deia que els cristians tenim vocació d’anar contra corrent, com fan
les truites de riu. Trobo que és un pensament molt curiós inspirat en la
natura.
Certament no és còmode fer-ho, però per arribar a
canviar la manera de veure i de viure els grans temes mundials, cal que tots
nosaltres allunyem les rivalitats, enveges, baralles i maldats personals, del
nostre capteniment.
I encara més, per fer cas a l’encíclica Fratelli Tutti del papa Francesc hem de
pensar en la casa comuna, és a dir el món global on tot som germans, cal que
obrim els nostres horitzons més enllà de les petites coses que envaeixen el
nostre ser més íntim i siguem capaços d’anar molt més enllà. Tan de bo que la
Saviesa que ve de Déu ens hi ajudi, resistint la maldat i els paranys que ens
posem nosaltres mateixos.
Ignasi Garcia i Clavel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada