Sant Josep

Dijous celebrem la festivitat de Sant Josep. És una festa que els darrers anys ha perdut rellevància. Ja no és dia festiu i Josep és un nom que ha deixat de posar-se als nens. Això sí, queda en el folklore popular: la crema, les falles al País Valencià i la festa comercial del dia del pare.

M’ha semblat oportú compartir amb vosaltres algunes reflexions, que personalment em faig sobre aquest personatge bíblic. Josep sempre apareix amb el qualificatiu d’home just i, especialment, com l’espòs de Maria.

Sorprèn que els evangelis no transcriguin cap paraula de Josep. En canvi ens el mostren moltes vegades com una persona que actua i obeeix. Ens adonem d’aquestes actituds de persona d’acció i obediència quan l’àngel li fa saber que la seva esposa ha concebut per obra de l’Esperit Sant, quan es veu obligat -per culpa de la persecució d’Herodes- a agafar el nen i la mare i marxar cap l’exili d’Egipte, i també quan cerca amb ardor, juntament amb Maria, a Jesús, que s’havia perdut en la peregrinació a Jerusalem.

En aquestes dues característiques, acció i obediència, rau el que és genuí i important de Josep. Actua i obeeix perquè és un home just, és a dir, un home que estima la justícia de Déu; una justícia sobre la qual meditava, com llegim en el salm, de nit i de dia; això equival a dir que era una home de pregària. Ell no diu, però fa. Jesús en l’Evangeli critica durament els mestres de la llei i els fariseus, perquè diuen i no fan. Tot el contrari del nostre personatge.

El seu silenci és molt més eloqüent que mil paraules. I en la seva vida hi podem trobar un exemple del que significa servir. Ell és una baula que gairebé passa desapercebuda, però que és necessària perquè la cadena que uneix les promeses que Déu havia fet a Abraham i als profetes, pugui arribar a Jesús. Aquest servei, Josep el fa amb una discreció total, i també de forma molt eficaç. Ell vetlla per la casa de Natzaret, ell, el fuster, com l’anomena l’evangeli, treballa per portar el pa a la llar familiar i juntament amb Maria, ensenyen Jesús a pregar i l’acompanyen en el seu creixement humà. Acomplerta la seva missió, Josep desapareix de l’escena.

No sempre s’ha valorat la persona de sant Josep. En la cristiandat no és objecte de cap culte especial durant segles, més aviat va ser un personatge menystingut, d’aquí ve que se li digués “pepet” (fixeu-vos que cap personatge de l’edat mitjana porta el seu nom). Fou al segle XV, gràcies a Sant Bernadi de Siena, que se’l comença a considerar i aleshores, com passa sovint, es va anar d’un extrem a l’altre. A l’època barroca hi hagué un excés de Josefologia, segurament en contraposició a la reforma protestant. Molts recordem multitud de devocions, la més popular: els set diumenges a sant Josep. Ara, seguint la llei del pèndul, aquesta figura està en regressió. Siguem sincers, ens incomoden els relats dels evangelis de la infantesa de Jesús. Molts no tenen una explicació catequètica del significat -importantíssim- de la virginitat de Maria.

Dijous, dia de sant Josep, és una bona ocasió per contemplar aquest sant bíblic, que en la seva vida ordinària es va esmerçar per complir la voluntat de Déu. Sense buscar cap protagonisme, estimant de forma gratuïta. Ell que va ser una referència per al mateix Jesús, que ho sigui també per a nosaltres.

Encara som molts els que ens gloriem de portar el seu nom; ens felicitem mútuament. I contemplem aquest patriarca bíblic, que no té res a veure amb la imatge d’un avi de barba blanca que viu al marge de tot, i considerem-lo com allò que era: una persona profundament creient i compromesa fins al final amb la causa de Jesús. Un Jesús que l’anomenava “pare”.

Josep M. Jubany