El més llegit del mes
05 de gener 2020
Reflexions a la Paraula de Déu
El qui és la Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres
Aquesta expressió tant plena de sentit que l’evangelista Joan empra per descriure com Jesús, des d’ara, és en tot igual (menys en el pecat) a l’home i la dona creats per Déu a l’inici dels temps; forma part del pròleg amb el qual Joan comença el seu Evangeli.
Un poema admirable que no solament posa en relleu els lligams existents entre Joan baptista, el precursor, i Jesús, el Salvador, sinó que es remunta als inicis de la Creació: Al principi existia el qui és la Paraula..., amb la intenció de fer palesa la filiació paterna entre Déu i Jesús.
El verb es feu carn, el Déu invisible s’ha fet visible. Ja no hem d’esperar més; l’Emmanuel és aquí, és Déu en nosaltres. I ha vingut per quedar-se i redimir el món. Ja res no tornarà a ser com abans.
Fins arribar a aquest moment, la Paraula la sentien directament de “Jo soc el qui soc”, Abraham, Isaac, Jacob, Moisès y els profetes. També Maria per mitjà de l’arcàngel Sant Gabriel; Zacaries i Josep, pares respectius de Joan baptista i de Jesús,
la sentien en somnis per la veu d’àngels. Ara la Paraula s’ha fet home i ha plantat la seva tenda entre nosaltres. La Paraula és Jesús; Jesús és el verb encarnat; Jesús és a la vegada carn i Paraula.
Paraula que al llarg de la seva vida pública completarà la revelació de Déu als homes, seguint el fil de la història de salvació, i després d’Ell només quedarà un aparent silenci de Déu, perquè no té res més a dir, en Ell, Déu, ja ho ha dit tot.
Joan i Jesús, cadascun des de la seva missió concreta enceten un temps nou presidit pel Regne de Déu. El seu missatge és el mateix, i el manifesten fins i tot amb les mateixes paraules: Convertiu-vos que el Regne de Déu és a prop.
Sorprèn, però, que un esdeveniment tan transcendent se’ns presenti, en aquest temps nadalenc, en la carn tendre d’un nadó ficat a la menjadora d’un estable, del tot desvalgut com qualsevol ésser humà, exposat i sotmès a tots els avatars de la condició humana.
De sobte un estol de la milícia celestial lloava Déu dient: Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes que estima el Senyor; els pastors s’encaminaren ràpidament al portal de Betlem, es postraren als peus de l’Infant i en quedaren meravellats.
Jesús és nat! Al·leluia!
Josep Maria Lari
Aquesta expressió tant plena de sentit que l’evangelista Joan empra per descriure com Jesús, des d’ara, és en tot igual (menys en el pecat) a l’home i la dona creats per Déu a l’inici dels temps; forma part del pròleg amb el qual Joan comença el seu Evangeli.
Un poema admirable que no solament posa en relleu els lligams existents entre Joan baptista, el precursor, i Jesús, el Salvador, sinó que es remunta als inicis de la Creació: Al principi existia el qui és la Paraula..., amb la intenció de fer palesa la filiació paterna entre Déu i Jesús.
El verb es feu carn, el Déu invisible s’ha fet visible. Ja no hem d’esperar més; l’Emmanuel és aquí, és Déu en nosaltres. I ha vingut per quedar-se i redimir el món. Ja res no tornarà a ser com abans.
Fins arribar a aquest moment, la Paraula la sentien directament de “Jo soc el qui soc”, Abraham, Isaac, Jacob, Moisès y els profetes. També Maria per mitjà de l’arcàngel Sant Gabriel; Zacaries i Josep, pares respectius de Joan baptista i de Jesús,
la sentien en somnis per la veu d’àngels. Ara la Paraula s’ha fet home i ha plantat la seva tenda entre nosaltres. La Paraula és Jesús; Jesús és el verb encarnat; Jesús és a la vegada carn i Paraula.
Paraula que al llarg de la seva vida pública completarà la revelació de Déu als homes, seguint el fil de la història de salvació, i després d’Ell només quedarà un aparent silenci de Déu, perquè no té res més a dir, en Ell, Déu, ja ho ha dit tot.
Joan i Jesús, cadascun des de la seva missió concreta enceten un temps nou presidit pel Regne de Déu. El seu missatge és el mateix, i el manifesten fins i tot amb les mateixes paraules: Convertiu-vos que el Regne de Déu és a prop.
Sorprèn, però, que un esdeveniment tan transcendent se’ns presenti, en aquest temps nadalenc, en la carn tendre d’un nadó ficat a la menjadora d’un estable, del tot desvalgut com qualsevol ésser humà, exposat i sotmès a tots els avatars de la condició humana.
De sobte un estol de la milícia celestial lloava Déu dient: Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes que estima el Senyor; els pastors s’encaminaren ràpidament al portal de Betlem, es postraren als peus de l’Infant i en quedaren meravellats.
Jesús és nat! Al·leluia!
Josep Maria Lari
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada