Déu és el que ens fa la primera crida. Ens ha vingut a veure i de vegades no en som prou conscients. Ens pensem que som nosaltres que decidim creure i participar en la vida de l’església. Però de fet ha estat ell qui ha tingut la primera idea. Potser per mitjà dels hàbits familiars, de la vida d’una escola o del caliu d’una comunitat parroquial ens segueix i ens fa una crida. Sigui com sigui és ell qui ens ve a buscar. Ara ens toca a nosaltres donar el següent pas. Adonar-nos de les nostres limitacions i descobrir que juntament amb Ell podem anar més lluny, superant la nostra mediocritat i fent que la nostra vida sigui profunda. Aquesta experiència ens purifica, ens allibera i ens fa albirar una plenitud fins aleshores desconeguda. Tot això ens esperona i ens fa seguir buscant, ens anima a superar la fe per acollir-la com un repte i una aventura que val la pena. Assumim i agraïm que Déu sigui el primer en retrobar-nos.
Se’ns fa difícil admetre que som uns privilegiats per haver-te conegut i preferim pensar que estem fent un favor, però quan ens deixem endur per la joia de la trobada amb tu és quan renunciem a pensar en nosaltres mateixos, quan deixem de pensar en el que no dóna fruit, quan abandonem les nostres rutines per obrir-nos a les teves sorpreses.
Descobrim cada dia un món diferent, ple d’oportunitats, ple de vida i ple d’ocasions per retrobar-te. Un món que necessita ser transformat i que també ens transformi a nosaltres per dins. Però tan sols ho podem fer si Tu estàs amb nosaltres.
Gràcies Senyor per fer-nos ser capaços de sortir dels nostres egoismes i fiar-nos que amb tu podem anar mar endins; fes que sempre estiguem atents a la teva crida.
Mireia Galobar
Fa 1 dia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada