Reflexions a la Paraula de Déu

Història de Nadal

Quan entraves en aquell pis del carrer Muntaner era com una pel·lícula en blanc i negre: una cuina vella i apedaçada en la que les rajoles antigues havien anat caient d’una en una, uns mobles vells i gastats, unes cortines de vellut fosques i polsoses, un aparador tronat ple de vidre vell i cansat. La persona que hi vivia, la meva amiga Joana, era molt més vella encara que els mobles (90 anys) i tenia una característica física notòria: l’artrosi a tots els ossos de l’esquena l’havia anat deixant petita, consumida i corbada cap a un costat. Ella mateixa feia broma quan parlava del seu cos : ‘semblo realment com un gran signe d’interrogació!’. Però ho deia sempre amb un somriure obert i sincer, el mateix amb que em rebia cada mes quan hi anava a portar aliments.

Si, la Joana era una de les primeres usuàries del nostre servei de distribució d’aliments. Tenia una pensió ínfima amb què comprava el menjar, pagava els subministraments i poca cosa més. S’ajudava ella mateixa cosint per tots els amics, veïns i familiars que podia. La Joana era un de tants casos de persones grans que malviuen en barris benestants en una situació d’absoluta misèria. Jo sempre esperava amb il·lusió les visites regulars que feia a casa seva per portar-li els aliments perquè em rebia amb un gran somriure, em convidava a un cafè i passàvem una estona parlant de política, que li agradava moltíssim.

Cada Nadal, la Joana organitzava un dinar a casa seva on mirava que no hi faltés res. Ella deia que el Nadal era per poder compartir una mica de bondat amb els altres, amb els que no tenien tanta sort com nosaltres! I per això, cada any, els assistents al dinar de Nadal eren diferents: la seva ‘família’ nadalenca eren persones properes o que hagués conegut durant l’any, que estiguessin en situació encara més difícil que la seva. En aquella taula s’hi van asseure immigrants sense recursos, alcohòlics, persones amb trastorns de personalitat o simplement pobres, encara més pobres que ella. I ho explicava amb una senzillesa que t’esborrava immediatament la incomoditat i fins i tot la por de compartir taula i festa amb gent tan diversa i amb tants problemes. Tot era tan natural que semblava evident que ho havia de fer per ser una mica feliç i fer feliços els altres.

L’any 2013, la Joana va marxar amb el mateix silenci amb què vivia. Però sovint recordo el seu somriure, el seu cos fràgil i deformat. Especialment per Nadal, quan Jesús a la menjadora ens recorda que sembra per tothom i que tots hem estat cridats a ser feliços.

Lluís Sánchez Risech