Carta als Reis

Què pot significar, per una persona de la meva edat, escriure una carta a aquests personatges si no és l’intent de retornar a la infància?

Érem nets, els ulls ens brillaven. Hi havia la innocència en estat pur. Fins que va arribar aquell dia que algú ens va dir: “sabeu qui són els Reis...? Fi del període innocent de la vida.

Però l’esperit de Nadal era ben viu entre nosaltres. Esperàvem, sí, esperaven perquè seguíem amb normalitat els cicles de la Natura i, per això, anàvem al bosc a collir molsa per fer el pessebre i celebràvem santa Llúcia i esperàvem la Missa del Gall. Feia un fred intens, de vegades amb neu però sempre molt fred, ben compensat com estava per l’escalfor de la il•lusió i l’espera que caldejaven el nostre esperit. Ens arribava “el Noi”.

Hem anat cobrint les etapes de joventut, maduresa i, amb els anys, arriba la malaltia. No és benvinguda. Acceptada...? Després, més tard, uns dies llargs, molt llargs, amb les seves nits. Una esperança mal païda, mig inconscient però, alhora, una confiança estranya que, els metges per una banda i les insistents pregàries de tots vosaltres, obrarien el miracle.

I aquí estic. A aquella Casa, encara no m’hi esperaven. Fins aquí la vida. Tot seguit la Comunitat de Sant Ildefons, suplicant salut i feina.

Per a tothom, us fem l’encàrrec de saber fer acceptació de l’altre, sense pors, sense temences, esperant els vostres obsequis, PAU, SERENOR, IMPLICACIÓ...

Que l’any que ve, quan torni el NOI, trobi una Església renovada i una Pàtria oberta i digna.

Tot això us demanem per a tot el món.

Vosaltres hi sereu però... i nosaltres?

Molt Bon Any per a tots els fills de Déu.

Maria Carme Escursell Pujol