Catequesi Familiar Desembre: Nadal i Epifania

 Aquest any ajuntem els temes de Nadal i Epifania, per centrar-nos en el testimoni que ens en dóna l’evangeli de Mateu.

Per un cantó l’estructura i ritme de la mateixa litúrgia ens fa veure que l’Epifania no és un temps litúrgic pròpiament dit, sinó solament dues solemnitats que s’afegeixen al Nadal: l’Epifania (6 de gener) i el Baptisme de Jesús (el diumenge següent).

Tot això vol dir que l’Epifania no es refereix a un esdeveniment concret de la vida de Jesús, sinó que és un concepte que es realitza en tota la vida de Jesús.

L’EPIFANIA

Epifania vol dir manifestació del que Jesús realment és, malgrat les aparences. Ja sabem pels anys anteriors, que la paraula EPIFANIA, etimològicament significa veure per sobre, més enllà. (Epi = per sobre. Fania = veure ).

La FE ens permet veure les realitats, no només amb els ulls a primera vista, sinó que ens permet veure-les per sobre i més enllà del que són i signifiquen.

Jesús el Fill de Déu, ve a nosaltres en forma humana (= Encarnació) però, si el rebem amb Fe, serem capaços de descobrir a través de la seva condició humana, la seva condició del Fill de Déu que ens porta Salvació. Aquest plus de coneixement que ens dóna la FE, transforma tota la realitat de Jesús, i tota la seva vida, en Manifestació (Epifania) de la seva condició divina.

ELS TEXTOS EVANGÈLICS EN LES CELEBRACIONS LITÚRGIQUES

La litúrgia situa els textos bíblics que fan referència al que se celebra en cada solemnitat. Això fa que, en certes solemnitats es repeteixin cada any textos del mateix evangelista, perquè és l’únic que tracta el tema.

Per això, per Nadal, cada any es llegeixen sempre els textos de Lluc, perquè és l’evangelista que narra els esdeveniments del naixement i infància de Jesús, menys el text de Mateu sobre els Mags o Savis que es reserva per a la celebració del 6 de gener (Festa de la Epifania )

Nosaltres que en les celebracions catequístiques, no seguim estrictament el ritme dels diumenges, escollim els textos que més ens ajuden catequèticament a descobrir i a aprofundir el missatge que l’evangelista ens proposa. Per això ja que és l’any que toca l’evangeli de Mateu, reflexionarem sobre el que Mateu aporta sobre el naixement de Jesús: el NADAL.

TESTIMONI DE MATEU SOBRE EL “NAIXEMENT“ DE JESÚS (1,1-24. 2,1-23)

Mateu tracta la infància de Jesús, fent molt poca referència al naixement.

 Després de la Genealogia diu: El naixement de Jesús el Messies fou d’aquesta manera, i continua presentant-nos amb detall, com va ser la Concepció de Jesús en Maria per obra de l’Esperit Sant, seguint immediatament amb tota la problemàtica que la situació va plantejar al just Josep, i la solució que li aportà l’àngel durant el somni.

Seguidament, narra amb ple estil midràixic, la llarga aventura dels savis o mags que reconeixen a Jesús com a rei Messies (la primera Epifania).

Mateu comença el midraix amb aquestes breus paraules: “Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea...”

Aquesta curta frase, és l’únic testimoni que Mateu dóna del fet concret del naixement de Jesús pròpiament dit.

Però per petita que sigui aquesta referència, és el primer testimoni escrit que tenim del naixement de Jesús a Betlem ja que Marc, el primer evangelista, no diu res de la infància de Jesús.

Així que Mateu ens fa conèixer l’existència d’una tradició anterior a tots els evangelis sobre aquest fet.

Per un altre cantó, Mateu ens vol fer veure que en tot aquest misteri que celebrem pel Nadal, el més fonamental no és el Naixement, sinó la Concepció en Maria del Fill de Déu. El naixement no implica una intervenció divina directe en el ritme de la natura com sí que ho és en la Concepció o Encarnació en el si de Maria.

L’evangelista Lluc tindrà especial interès a narrar els dos esdeveniments i a situar la primera Epifania en l’adoració dels pastors. Mateu ho situa tot en la seva narració midràixica de la manifestació universal de Jesús a tots els homes del món, i la rebuda que Jesús troba per part dels estaments oficials del poble jueu en contrast amb el que rep dels savis i justos de tot el món i sempre.

EL MIDRAIX DE L’ADORACIÓ DELS MAGS

En les pàgines 10 i 11 del Calendari, posem unes notes sobre la naturalesa i la tècnica de l’estil literari del midraix.

Mateu vol remarcar que l’Infant que neix, no és únicament el Messies del poble jueu, sinó el Messies-Salvador de tots els pobles i persones del món i de la història.

Per a tot això ens presenta uns savis o mags d’Orient dient: Hem vist sortir la seva estrella, i venim a adorar-lo. En l’època de Mateu, els jueus interpretaven amb aquest sentit la profecia de Balaam que va dir en el llibre dels Nombres (24,17):

“El veig venir, però no pas ara, el contemplo, però no és a prop: surt de Jacob una estrella, s’aixeca un ceptre a Israel”.

Mateu presenta com en Jesús s’acompleix la profecia. Apareix l’estrella i els savis la capten i la segueixen (fan Epifania).

Els savis o mags d’Orient, eren en aquella època a Israel la imatge d’uns personatges que es dedicaven a descobrir el sentit dels signes estel·lars, com una mena d’astròlegs precientífics. D’aquesta manera Mateu ens mostra quina és l’actitud que cal tenir i alimentar per ser capaços de copsar (= veure més enllà dels sentits. Fer Epifania).

Seguint l’estel arriben a Jerusalem, capital i símbol del judaisme. I aquí l’estel s’apaga. No es veu cap signe que mostri que la ciutat celebri el naixement d’un nou rei. Mateu ens diu que el judaisme ha esdevingut incapaç de produir Epifania.

La presència d’uns savis buscant el rei infant nounat, sorprèn a tota la ciutat i de manera especial el rei Herodes. El judaisme oficial no és capaç de donar testimoni del Messies.

 

L’ignorant Herodes, convoca els sacerdots i els mestres de la Llei, símbols del judaisme supervivent en la gran crisi, i consultant les Escriptures diuen: A Betlem, de Judea. Així ho ha escrit el profeta: I tu Betlem terra de Judà, no ets de cap manera la més petita de les principals viles de Judà, perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble.

Degudament informat, el rei Herodes, convoca els savis i els envia a Betlem amb aquesta dissimulada i cruel missió: Aneu i informeu amb exactitud d’aquest infant, i quan l’haureu trobat feu-m’ho saber, perquè jo també pugui anar a adorar-lo.

Mateu ens presenta de la manera més crua, la recepció que Jesús troba des del primer moment: el rebuig criminal dels representants del poble jueu.

Mateu ens vol remarcar que aquesta maldat humana, no frena la generositat amorosa de Déu, sinó que en sortir de Jerusalem, els mags van veure de nou l’estel que els conduí directament fins a la casa on vivien el nen amb Maria la seva mare.

Els mags es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra. Reconeixent (fent Epifania) la Reialesa, la Divinitat, i la Humanitat de Jesús.

Mateu acaba el midraix, arrodonint la narració dels savis d’Orient que representen a tots els humans que busquen i segueixen la Veritat i l’Amor (l’estel del Messies), amb la tràgica narració del resultat de les actituds ferotges que l’orgull del poder genera en el cor de molts homes i generen desgràcies de tota mena. Així com les intervencions providents de Déu per complir els seus plans.

L’àngel avisa els savis que retornin al seu país per un altre camí. Avisa a Josep del perill i li mana que prengui l’Infant i la seva mare i fugin a Egipte, fins que passi el perill.

Però el poder que genera el pecat en el cor dels malvats, no s’apaivaga amb solucions raonables. Ha de destruir el súbdit. La malícia moral multiplica fins a l’inaudit els resultats dels conflictes.

L’Infant que ha nascut serà el lluitador incansable contra la font de tot el mal veritable: el Pecat.

Mateu ens posa, per reflexionar sobre tot això, la cita de la profecia de Jeremies (31,15 ) “A Ramà se sent un crit, un plany, un plor amarg. És Raquel que plora els seus fills, i no vol que la consolin, perquè els seus fills ja no hi són”.

Els resultats de les lluites alimentades pel pecat: el mal moral de tot ordre, no s’acaba en les víctimes contra les que el malvat conscientment vol destruir, sinó que s’estén a molts altres innocents.

Mateu acaba la seva narració amb una breu referència al retorn de la sagrada família a Israel.

Guiat per indicacions divines d’àngels i somnis, i també per la seva prudència en interpretar els signes de les situacions, Josep va establir-se amb Maria i Jesús a Natzaret de Galilea. També aquí Mateu hi veu el compliment d’una profecia.

Es veu ben clar, que l’interès de Mateu no és desvalorar la importància del fet del naixement, sinó de veure precisament en el NAIXEMENT, el punt culminant de la “vinguda“ del Messies entre nosaltres. És el moment en què, el qui “ha de venir” ja és aquí entre nosaltres. El moment en què es produeix l’Epifania, que s’anirà desenvolupant fins a la Pasqua.

El poder del Pecat sobre els cors dels humans, omple el món de sofriment i mort cruel i inútil. Però la Fe dels seguidors de Jesús serà capaç de veure el sentit i l’energia de la presència activa del Messies entre nosaltres: TOT SERÀ EPIFANIA!

EL TESTIMONI DE JOAN

Tot aquest  missatge de Mateu, és confirmat amb un altre llenguatge per l’evangelista Joan en el Pròleg del seu Evangeli (1,1 – 18):

 - Al principi era el qui és la Paraula. La Paraula estava en Déu...

 - En ell hi havia la Vida, i la Vida era la Llum dels homes...

 - La Llum resplendeix en la foscor, i la foscor no pot ofegar-la...

 - Existia el que és la Llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes...

 - Ha vingut a casa seva i els seus no l’han acollit...

 - El qui era la Paraula s’ha fet home (sarx = carn) (Concepció, Encarnació)...

 - I ha habitat entre nosaltres (Naixement)...

 - Hem contemplat la seva glòria... ple de gràcia i veritat (Epifania de Jesús)

 - A Déu, ningú no l’ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l’ha revelat. (Jesús, Epifania de Déu).

 La reflexió teològica de Joan, ens dóna el sentit veritable de la narració midràixica de Mateu, sobre el conflicte entre el rei Herodes i l’Infant Jesús.

Joan ens ho presenta amb el símbol de la lluita entre la Llum i la Tenebra.

 

Per Joan, Jesús, és el Fill de Déu, que té la Vida del Pare en plenitud, i en la seva vinguda al món, la comunica a tots els humans.

Molts dels humans han caigut sota el domini del Pecat i s’ha introduït en el món la Tenebra, que no solament  rebutja la Llum, sinó que la vol apagar.

Però Déu vol salvar el món i la humanitat, i envia el Fill al món, perquè esdevingui home entre els homes, Llum en la Tenebra. Fins i tot el poble on ha esdevingut home (Israel) l’ha rebutjat. Herodes vol matar Jesús.

Aquesta lluita entre Herodes i Jesús, és símbol de la lluita constant entre la Llum i la Tenebra

Tota la vida humana de Jesús culminada en la creu va realitzar-se dintre aquesta lluita. Va morir, sota el poder de Ponç Pilat, però ja va començar sota el poder d’Herodes i el poder de l’emperador romà, que amb el seu edicte universal va obligar Josep i Maria a sortir de casa i anar a empadronar-se a Betlem obligant Jesús a néixer a la intempèrie com ens testifica l’evangelista Lluc (2,1 – 7)

Jesús, que neix, viu i mort, com a víctima del poder, és la gran Epifania de Déu.

A DÉU NINGÚ NO L’HA VIST MAI: EL SEU FILL ÚNIC, QUE ÉS DÉU I ESTÀ EN EL SI DEL PARE ÉS QUI L’HA REVELAT.