La paciència

Virtut que admiro molt i procuro practicar. Amb els anys he anat veient que no és sinònim de passivitat, ans al contrari, necessites un gran autocontrol per aguantar el que tu creus que has d’aguantar. I sempre he trobat un resultat positiu quan l’he exercida. Aprens a no ser impulsiu, ni agressiu, a no dir frases, en un moment d’enuig, de les quals et pots penedir, forma el caràcter i ajuda a veure qualsevol situació amb objectivitat, amb distància per poder fer una anàlisi més profunda.

Jo l’he començada a practicar amb els fills, sobretot quan eren petits, i va ser una gran escola per a mi. I quan són grans, ser pacients amb les seves decisions, que no són les nostres. També la vaig haver d’exercir en la meva professió. Durant quaranta anys vaig donar classes a adolescents, a grups molt nombrosos. Un altre gran aprenentatge! Evidentment, havies d’utilitzar l’autoritat sense ser autoritària, però sempre amb una gran paciència, perquè podien haver-hi moments difícils. I molt atenta als aprenentatges de cada alumne i a la seva diversitat. I tant amb els fills com amb els alumnes era una manera d’ensenyar la paciència també. Ja sabem que el millor ensenyament és l’exemple.

A més d’aquests dos casos, jo diria que s’ha d’aplicar a tots els àmbits de la vida, sobretot el de la convivència i el de la relació amb els altres, en què a vegades poden esclatar conflictes. En el cas de la parella sort en tenim de fer-ne servir una bona dosi, per anar caminant junts amb totes les diferències que es plantegen.

Per a qualsevol estudi i aprenentatge la paciència ha de ser-hi present. I així es controla l’impuls de voler córrer i no arribar a la fita que t’havies marcat.

La paciència ensenya l’espera, que a vegades ens resulta tan difícil de portar a la pràctica. Tot arribarà en el seu moment si donem el temps necessari. Un exemple és el cas de la malaltia, que ha de fer el seu curs i que voldríem resoldre amb immediatesa. I, davant de qualsevol adversitat, si practiquem la paciència tindrem la lucidesa d’entendre-les i suportar-les millor.


La paciència i l’espera també milloren l’art de l’escolta, perquè la considero un art, l’escolta pacient. I en el moment actual, que la gent va tan atrafegada, és una pràctica que s’exerceix poc i malament, i el món està molt mancat d’orelles atentes i disposades a escoltar, que és la seva feina. Ens hauríem d’escoltar els uns als altres i ajudar-nos mútuament. Tots volem ser escoltats.

Una de les coses que costa més és tenir paciència amb un mateix, amb l’evolució personal, i hem de pensar que no hem d’arribar enlloc. Es tracta d’anar fent el camí sense aturar-se, però no forçant-lo. Tenim expectatives i si no es compleixen en el temps previst podem perdre la paciència. I aquí ve la capacitat de l’espera.
Amb la gent gran també l’hem d’aplicar, i jo ja començo a ser-ho. El tempo és diferent, repetim les coses, n’oblidem d’altres, i cal ser pacient amb l’envelliment propi i d’altri. Sobretot això ho ha de tenir molt present la joventut.

I així aniríem perfilant un reguitzell de situacions en què la paciència és un ingredient imprescindible per temperar els nervis i per anar caminant amb benestar interior.

Voldria acabar amb unes paraules de santa Teresa d’Àvila, a la qual admiro molt, i que és un dels cants més bonics de Taizé:

“Nada te turbe, nada te espante, todo se pasa Dios no se muda, la paciencia todo lo alcanza. Quien a Dios tiene nada le falta, sólo Dios basta.”


M. Teresa Quintana