Reflexions a la Paraula de Déu

“Que el Senyor et beneeixi i et guardi. / Que et faci veure la claror de la seva mirada i s’apiadi de tu. / Que fixi damunt teu la seva mirada i et doni la pau.” (Nm 6, 24-26). És una benedicció divina adreçada a tots nosaltres, el seu poble, proclamada en una forma més primitiva, la segona persona del singular, que expressa més intimitat per anar dirigida a cadascú. Benedicció penetrant, radicalment esperançadora enmig de la nostra debilitat, colpidora per la seva tendresa. Febles, som encoratjats per una mirada amorosa que ens fa partícips de la pau: ens l’atorga per esdevenir pacificadors.

Aquesta primera lectura del llibre dels Nombres ens dóna l’abast de la benedicció divina al seu poble, en el qual sobresurt Maria, plena de benedicció i gràcia per ser l’escollida com a mare del fill de Déu. I a tots nosaltres la benedicció ens arriba penetrant perquè també som fills i hereus, rescatats pel Fill nascut de Maria, plens del seu Esperit, que ens fa cridar “Abba, Pare!”, com ens recorda Pau a la segona lectura (Ga 4, 4-7). Davant d’aquest do gratuït de Déu, que, en beneir-nos ara ja com a fills, ens acarona, asserena i encoratja amb la claror de la seva compassiva mirada, la resposta que ens pertoca és la dels pastors de Betlem, com relata l’evangeli de Lluc. Els pastors havien trobat Maria, Josep i el nen, el qual, com els havia dit l’àngel, era el Salvador, el Crist (Lc 2, 16 i 11), i després “se'n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien sentit i vist, tal com els ho havien anunciat” (Lc 2, 20). Nosaltres també hem de lloar-lo profundament agraïts, perquè igualment hem sentit i sabem que el Senyor ha enviat el seu Fill per tal que habités entre nosaltres i ens rescatés, però encara més perquè ens ha revelat que ha fet néixer el Fill com a home per fer-nos també fills seus.

I dins d’aquesta meravella de la gratuïtat amorosa de Déu, destaca la figura cabdal de Maria, assumint la voluntat de Déu, lloant-lo agraïda en la seva petitesa, com ens manifesta el “Magnificat” (Lc 1, 46-55), plena de coratge amb una actitud discreta i silenciosa. La litúrgia la celebra avui com a Mare de Déu, mare de Jesús, que és el nom –significa ‘Déu salva’– que li posaren en circumcidar-lo, als vuit dies del naixement (Lc 2, 21), nom que havia indicat l’àngel (Lc 1, 31). I Maria viu el naixement aviat reconegut i celebrat del seu fill amb silenci i reflexió:“Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava”. (Lc 2, 19). Gràcies, Maria, i ajuda’ns a pensar-hi i a ser agraïts.

Jordi Cors