Parròquia de Sant Ildefons | Barcelona

La paràbola de les noies és una exhortació a tenir una actitud atenta i vigilant, ja que desconeixem “el dia i l'hora”. No en podem fer una lectura literal o superficial: imaginar-nos el “judici” com un tribunal a l'ús, quedar-nos amb la idea de “ser previsors” o amb una discussió quasi adolescent sobre si unes havien de deixar l'oli a les altres o no.

Més aviat ens cal remetre'ns a una altra paràbola, la de la construcció de la casa. És “insensat” qui construeix la casa a la sorra i no agafa prou oli. És “prudent” qui la construeix a la roca i qui agafa oli per assegurar-se de mantenir encesa la llàntia. La “prudència” té molt més a veure amb la manera d'afrontar la vida que amb ser previsors: amb atenció, amb constància, amb paciència, amb espera esperançada. Ens han encomanat la cura “d'un llum d'oli” i és aquesta petita llum la que hem de preservar. Segur que ens adormirem; totes les persones ens assemblem i ens endormisquem en algun moment.

Els qui practiquem la meditació cristiana -o d'altres tradicions- sabem bé què vol dir fer l'esforç d'estar atents: atents al mantra, atents a la respiració. Situar-se en un camí de silenci i obertura a l'Esperit i als valors del Regne. I també què vol dir adormir-se, distreure's, enredar-se en els propis pensaments, per tornar al mantra i a la respiració una vegada i una altra. Tornar al silenci una vegada i una altra. Diu Simone Weil que “l'atenció absolutament pura és pregària”, una espera pacient i desinteressada que uneix la contemplació amb el compromís per la justícia.

La nostra vida hauria de seguir, doncs, la dinàmica de la meditació. Sabent que ens distraurem i ens adormirem, que ens enredarem... tornar a estar atents, vetllar, perseverar. Tornar un cop i un altre a viure, ara i aquí, els valors del Regne. A mantenir amb perseverança la llum de la nostra petita llàntia.

Griselda Gasulla