Comunitat Cristiana Sant Ildefons | Barcelona

Aquestes paraules corresponen a la trobada del papa Lleó XIV amb els bisbes espanyols a la seu de la Conferència Episcopal, el passat 8 de juny. El discurs traça una Església en clau sinodal: més escoltadora, oberta i corresponsable, capaç d’afrontar les seves ferides amb transparència i d’anunciar l’Evangeli des de la proximitat, el diàleg i el servei en un món plural i en canvi.

El discurs també insisteix en la necessitat d’una unitat que no anul·li la diversitat, sinó que la integri com a riquesa, superant polaritzacions internes i apostant pel diàleg, dins i fora de l’Església. En aquest horitzó, la missió evangelitzadora no es presenta com una imposició, sinó com una proposta que connecta amb els anhels profunds de sentit, dignitat i esperança presents en el cor de les persones.

En definitiva, es tracta d’una visió d’Església més humil, més propera i més evangèlica: arrelada en la vida sacramental, però també compromesa amb les ferides humanes; menys centrada en els mitjans i més en el testimoni; cridada a ser espai de reconciliació, de trobada i de sentit enmig de la complexitat del nostre temps.

"El camí sinodal emprès per l'Església és un procés d'escolta profunda. Ser capaços de reconèixer la veu de Déu que parla a través de la comunitat eclesial és un dels seus valors fonamentals."

"No es tracta de com fer la celebració més o menys atractiva, sinó de sentir que, si formem part d'Ell, la seva absència ens produeix un neguit que podem comparar amb la fam material. La vida sacramental acompassa la nostra existència com la d'un infant que rep l'aliment de la seva mare, com la d'un esportista que va mesurant les forces necessàries per arribar a la meta."

"D'altra banda, una de les coses que més ens costa quan viatgem és comunicar-nos amb l'altre. Sigui per la diferència de llengua i de cultura, sigui per la desconfiança envers allò que és desconegut, sigui per les desavinences i incomprensions que poden donar-se fins i tot entre persones properes, ens sentim limitats a l'hora d'expressar-nos o d'entendre el nostre interlocutor. És una experiència que podem traslladar a l'anunci de l'Evangeli, a l'acollida de l'altre, a la capacitat de respondre als interrogants del món que ens envolta o a la necessitat d'impulsar la coresponsabilitat dels membres de la comunitat en les nostres accions pastorals."

"Tot i que els llenguatges en aquesta era digital són diferents i que també han canviat les cultures que avui formen el mosaic de les nostres realitats, amb migrants procedents de totes les parts del món, l'esperit ha de romandre."

"El primer aspecte té a veure amb la capacitat de comunicar, de parlar amb cada realitat present al nostre territori, d'abaixar-se no només per comprendre, sinó també per compartir. Només sobre la base de posar en comú tot allò de bo que hi ha en el patrimoni de cadascú, aportant cadascú el seu granet de sorra, podrem edificar una realitat nova en la qual la fe pugui arrelar profundament. Per això, lògicament, cal començar per aprendre el llenguatge de l'altre, iniciar processos i anar teixint vincles on poder sembrar la llavor del Regne. El segon aspecte és la crida a crear realitats capaces, elles mateixes, de comunicar la pròpia experiència de fe."

"Aquest vincle profund exigeix a l'Església, en aquest temps de polaritzacions i contraposicions cada vegada més dures, un testimoni d'unitat en la pluralitat: una comunió capaç d'acollir la riquesa dels dons, dels carismes i de les sensibilitats que l'Esperit Sant suscita en el Poble de Déu."

"La vostra missió us reclama custodiar la unitat, afavorir el diàleg, guarir les fractures i acompanyar el camí del poble encomanat a la vostra cura.""

"Una Església reconciliada en el seu interior pot parlar amb més llibertat als germans d'altres confessions cristianes i d'altres religions, als qui no creuen, a les autoritats civils i a tots els homes i dones de bona voluntat que treballen pel bé comú."

"El cor humà no s'omple acumulant experiències, possibilitats o seguretats provisionals; s'omple quan descobreix una crida, quan comprèn que la vida arriba a la seva plenitud només quan és donada."

"Com podeu veure, el nostre viatge està fet de trobades. Entre elles no hi faltaran les de les persones que viuen moments de foscor i que ens demanen que ens fem per a elles bons samaritans. Una de les més doloroses és la trobada amb aquells que han estat ferits precisament per qui els havia de cuidar, fins i tot per membres del clergat. Davant d'aquesta xacra, la comunitat eclesial està cridada a respondre amb l'escolta, la veritat, la justícia, la reparació i un compromís cada vegada més ferm en la prevenció i en la cultura de la cura. Tota persona ferida ha de poder trobar una escolta sincera, acolliment, protecció i camins reals de guariment."

"Molts homes i dones del nostre temps no rebutgen simplement Déu; sovint porten al cor una set profunda de sentit, de veritat, de pertinença i d'esperança, encara que no sàpiguen donar-li un nom. L'Església està cridada a reconèixer aquests anhels, a escoltar-los amb respecte i a oferir, com Pere i Joan al paralític a la porta del temple, el tresor que li ha estat confiat: Jesucrist, en el nom del qual l'home pot aixecar-se i caminar (cf. Ac 3,1-10). També quan col·labora amb altres institucions, religioses o civils, fins i tot quan ofereix ajuda material, educació, assistència o promoció humana, l'Església no deixa mai d'oferir allò que li és propi: l'amor de Déu revelat en Crist. Aquest missatge arriba al cor de la societat, que no dubta a manifestar el seu reconeixement per moltes d'aquestes obres. Així, cada gest de caritat cristiana que neix de l'Evangeli porta en si mateix una promesa encara més gran: retornar a la persona la convicció que és estimada."

"La força de l'Església no neix de la grandesa dels mitjans, sinó de la santedat dels seus fills, de la comunió dels seus pastors, de la fidelitat humil i perseverant de qui es deixa guiar per l'Esperit."

"Mirant-lo a Ell, penso en aquells que són els companys més propers dels bisbes en aquest viatge, en aquests «simples sacerdots», en el sentit més alt i més exigent del terme. El nostre caminar amb ells hauria de transmetre el valor d'aquesta essència: ser preveres enamorats de Crist, arrelats en la pregària, fidels a l'Església, propers al poble i capaços d'unir una doctrina sòlida, zel apostòlic i caritat pastoral. Preveres que trobin en el bisbe no només una autoritat reconeguda, sinó un pare que els acompanya; i en els altres sacerdots, germans amb qui compartir els esforços i les alegries d'aquest pelegrinatge ple de trobades, en el qual tots cerquem Crist."

"Senyor, doneu-nos el vostre cor, un cor capaç d'alçar la mirada cap a vós, de posar-se en camí, d'escoltar, de discernir, de servir, de corregir amb caritat, d'atendre amb paciència i d'anunciar amb alegria."