SANT ILDEFONS

Com ja és costum, hem començat la celebració de la Vetlla a l’església a les fosques i, després de beneir el foc nou, hem començat a caminar pel passadís del temple a la llum de la flama del ciri pasqual. Llum vigorosa, però insuficient. Gràcies a les petites flames que emanaven de les nostres espelmes, la claror al nostre temple s’ha anat fent més gran, però encara era molt gran la foscor. I amb aquesta llum vacil·lant hem escoltat les lectures de l’Antic Testament, lectures que ens han recordat les meravelles que Déu ha fet per la humanitat des de l’inici de la Creació fins al moment que, amb el cant del Glòria, hem recordat que Déu ja no va parlar als homes per mitjà de profetes, sinó que ho va fer per mitjà de Jesucrist, el seu Fill: la Paraula feta home. Amb el cant del Glòria, tot escoltant el so de les campanes, hem proclamat que l’amor de Déu s’ha manifestat en tota la seva grandesa: la victòria de la vida sobre la mort.

La Vetlla de Pasqua és una magnífica paràbola de tot el que nosaltres vivim. En el nostre món hi ha molta foscor. Són moltes les persones i els pobles que es veuen obligats a malviure en la tenebra i que caminen sense cap mena d’esperança, i molts de nosaltres ja ens hem acostumat a viure resignats i, en el fons del nostre pensament, ens diem: «Qui dia passa, any empeny». Ja no tenim somnis d’un món millor i ens conformem que, en el nostre àmbit més privat, les coses no empitjorin.

I és ara quan té ple sentit escoltar, com si fossin adreçades a tots nosaltres, les paraules que l’àngel diu a les dones: «No tingueu por, vosaltres. Sé que busqueu Jesús, el crucificat. No hi és, aquí. Ha ressuscitat tal com ho havia predit. Veniu a veure el lloc on havia estat posat».

Amics, amigues, germans i germanes, companys i companyes: aquestes paraules van adreçades també a nosaltres. Tinguem ben atentes les orelles per rebre el missatge angelical, obrim els ulls per veure el sepulcre buit. Amb unes paraules molt catequètiques se’ns diu: no al pessimisme; no a una vida rutinària; no al «no hi ha res a fer» per canviar el món; no a viure agenollats davant del poder del diner, que sembla que compra totes les voluntats. No, no i no a tot el que porta a la mort i impedeix que els homes visquin la vida. Jesús, que divendres contemplàvem mort en una ignominiosa creu, viu. La mort no era la seva meta, sinó la vida.

Per aquest motiu, en aquesta nit benaurada, com Mn. Lluís ha cantat en el pregó pasqual, proclamem amb paraules i fets que tots nosaltres apostem per la vida. I fem-ho ara de la mateixa manera que us vaig convidar a fer-ho en la celebració del Dijous Sant: contemplant, agraint i portant a la vida tot el que Mn. Xavier ha proclamat en l’Evangeli que acabem d’escoltar.

Contemplem en l’Evangeli unes dones que, vestides de dol, plenes de foscor, angoixades pel dolor de la mort ignominiosa d’un amic, d’un mestre, van al sepulcre a plorar al costat del cos sense vida. Aquestes dones simbolitzen el plor de tantes persones que ploren per la mort de víctimes innocents. I fou a elles, dones senzilles, a qui s’anuncia que Jesús no és al sepulcre, que ha ressuscitat. En aquell moment són testimonis que tot és diferent. Hi ha lloc per a l’esperança. Fins i tot hi ha un terratrèmol, una forma catequètica de dir-nos que, amb l’anunci de la resurrecció de Jesús, els fonaments trontollen: els fonaments que sostenen el mal ja no es sostenen.

I amb l’anunci de la resurrecció, un manament: Jesús els diu: «Aneu a Galilea, allà el veureu».

Agraïm. Avui agraïm tot el que això significa: la resurrecció de Jesús és molt més que una reanimació d’un cadàver; és que el Déu de Jesús, el Déu en qui ens movem, vivim i som, és un Déu de vida i no de mort.

Avui agraïm que celebrem amb joia la resurrecció de Jesús, perquè la mort no té l’última paraula. En Crist ressuscitat, Déu ens revela que la vida és més forta que qualsevol foscor i que l’amor venç definitivament el pecat i la mort.

Avui agraïm que Crist es fa present enmig dels creients, viu en la seva Església i camina amb nosaltres cada dia. La seva presència dona sentit a la nostra pregària, perquè no és un monòleg, sinó un diàleg viu amb Ell, que ens escolta, ens acompanya i ens estima.

Avui agraïm que en Crist ressuscitat no hi ha distinció entre home i dona, perquè tots som u en Ell. Crist ressuscitat el trobem també present en els més petits, en els pobres i en els qui pateixen, i això ens mou a la compassió i a l’amor concret. Els pobres i els senzills són la seva icona aquí a la terra, un signe viu de la seva presència entre nosaltres.

Avui agraïm que és present igualment en la comunitat cristiana, allà on dos o tres es reuneixen en el seu nom. En aquesta comunió de fe, Crist viu es manifesta i enforteix el seu poble.

Avui agraïm que Ell és la nostra esperança: la certesa que la vida no s’acaba, sinó que es transforma, i que un dia ens retrobarem en Déu. En Crist confiem que tornarem a trobar-nos amb aquells éssers estimats que ens han precedit en el camí.

Avui agraïm que Crist viu i ressuscitat és també esperança per als pobres, per als qui pateixen, per als qui busquen sentit i consol. En Ell s’anuncia també un món nou de pau: les armes quedaran aixafades i de les falçs i les llances es forjaran arrels, perquè la seva victòria obre camins de reconciliació i fraternitat.

Avui agraïm que proclamem amb fe i alegria: Crist ha ressuscitat! I en Ell, tots som cridats a una vida nova plena d’esperança.

Després de contemplar i agrair, hem d’actuar. Com a aquelles dones, també a nosaltres Jesús ens diu: «No tingueu por. Aneu a dir als meus germans que vagin a Galilea i que allà em veuran».

Sense por hem de donar testimoni de la resurrecció, i ho hem de fer a Galilea: aquella Galilea on tot començà, la Galilea que l’evangelista qualificà com la Galilea dels pagans. També la nostra ciutat de Barcelona, la nostra estimada Catalunya, el nostre món occidental, és terra de pagans, societats secularitzades. És aquí on, sense por, hem de proclamar no sols amb veus potents, sinó sobretot amb una vida coherent, la nostra fe en Crist ressuscitat. És aquí, en aquesta societat on el diner sembla que té tot el poder, que nosaltres diem no a un món que anteposa els propis interessos a la dignitat de les persones.

Amics i amigues, com comentava fa uns moments, hem començat la nostra celebració encenent una petita espelma amb el foc del ciri pasqual. Dins uns breus instants recordarem la dignitat de fills de Déu tot renovant les promeses del baptisme. Amics i amigues, després de contemplar i agrair tot el que aquesta nit celebrem, actuem portant la nostra petita flama de llum, flama rebuda del Crist ressuscitat, en el nostre món, i fem-ho sense por. Som fills de Déu, formem part de la família dels batejats. Com diu una cançó baptismal: «Victòria és la nostra fe, la fe d’un poble de batejats».

Amics i amigues, permeteu-me que, amb poques paraules, resumeixi tot el que celebrem aquesta nit: estimem, estimem, estimem. Al·leluia, al·leluia, al·leluia. Déu és bo i ens estima; estimem-nos com Ell ens ha estimat. Al·leluia.

Bona Pasqua!

Sant Ildefons, Pasqua 2026