SANT ILDEFONS

Aquest Advent, aprofitant que coincideix amb la finalització de l’Any Jubilar que el papa Francesc va voler dedicar a l’esperança, ens aturarem a reflexionar sobre la figura més senyera d’aquest temps, Maria, i ho farem en relació amb l’esperança. Abans, però, crec que podríem intentar descriure amb una certa precisió què entenem per “esperança” com a sentiment humà. Per part meva, us ofereixo només alguns punts de reflexió a desenvolupar entre tots:

• L’esperança és un sentiment oposat a la “por” i a “l’angoixa” (del llatí angustia: estretor), que ofeguen tota perspectiva de futur (→ bloqueig, tancament, aïllament).

• L’esperança, però, pot néixer de la “tribulació” o del “patiment” (negativitat)? Reflexió de sant Pau a Rm 3,3-5.

• L’esperança no és “optimisme” davant la vida (→ no dubta mai; és passiu davant un futur sempre positiu; poc realista; tancat a altres possibilitats).

• L’esperança no és “pessimisme” (→ “no hi ha res a fer”; el futur és un temps tancat, sense cap possibilitat → “por”, “angoixa”, “depressió”).

• L’esperança no és “desitjar” (el “desig” té un objecte o un succés concret, intramundà; és un “moviment puntual”: aconseguit l’objecte, desapareix).

• L’esperança és “un moviment de recerca” (→ oberta a possibilitats encara per néixer; cerca la novetat, un nou adveniment; fonamenta l’acció humana). El temps de l’esperança és un present, i també un “encara no”.

• L’esperança és “un estat d’ànim” que es pot aprendre: “es pot comunicar”, pot crear “comunitat”, es pot “compartir” (→ un estat d’ànim proper a l’amor).

Més que cercar el significat de la paraula a l’Escriptura, ens haurem de fixar més aviat en la manera de mirar el futur i en el comportament dels personatges:

1. L’ “esperança” en l’Antic Testament (en hebreu tiqwâ) és sempre una actitud d’espera del bé o d’alliberament del mal, basada en la fe en les promeses de l’Aliança de Déu amb el poble. L’objecte d’aquesta esperança és sempre una realitat històrica: la sortida d’Egipte i la promesa d’una terra nova (Ex 3,8; 6,4; Gn 15,7; 17,18).

2. En el captiveri, els profetes anuncien l’alliberament del poble (Jer 31,31-34; Ez 16,59-63), basat en una nova i eterna aliança (Segon Isaïes: 49,8; 55,3; 61,8), que donarà lloc a l’esperança en un dia definitiu (escatològic).

3. El Dia de Jahvè, que a poc a poc es transforma en el “Dia del Judici”, serà aquell en què hi haurà premis i càstigs. Serà un dia semblant a una nova creació: tot serà tal com Déu desitja, com en el paradís. Harmonia entre tots els éssers creats.

4. La paraula “esperança” (substantiu èlpís, verb elpízein) és present en el Nou Testament, particularment en les cartes paulines (Rm 5,1-8; 8,18-25; 1Co 15,19). És esperança de resurrecció (Rm 15,20-25), que és també la resurrecció dels cossos (Rm 8,9-11). Aquest és el veritable “Dia que ha fet el Senyor”, el Dia de la Pasqua del Crist.

5. Però la paraula “esperança” no apareix mai en els evangelis ni en l’Apocalipsi (només a 1Jn 3,13-15).

Per aquest motiu, més que fixar-nos en les paraules, haurem d’aprofundir la nostra mirada en l’actitud dels diferents personatges del Nou Testament davant els esdeveniments que envolten la persona de Jesús; és a dir, en les reaccions que tots ells experimenten davant les seves paraules i els seus fets.

Aquesta és la reflexió que farem entorn de la persona de Maria, seguint els diferents passatges dels evangelis en què ella intervé directament o en els quals, directa o indirectament, es fa referència a ella.

Anton Ramon Sastre