SANT ILDEFONS

19 - Dignitat humana

Rerum Novarum

40. Amb les lleis socials basades en la religió, el camí és directe per establir relacions mútues entre els membres, de manera que la comunitat sigui pacífica i les coses puguin prosperar. Els càrrecs de les associacions s'han de distribuir de forma que s'adapti a les raons comunes, i que la disparitat de criteris no disminueixi l'acord. Per aquesta raó, és de la màxima importància que els càrrecs es distribueixin intel·ligentment i definits clarament, de manera que ningú no sigui perjudicat.

Els béns comuns s'han d'administrar amb honestedat, talment que la manera d'ajudar les persones estigui determinat per la necessitat de cadascuna: els drets i deures dels propietaris han d'encaixar amb els drets i deures dels treballadors. Si algú de qualsevol classe creu que si li ha vulnerat un dret, el millor és designar homes prudents i íntegres perquè actuïn com a àrbitres segons les pròpies normes socials.

També s'ha de tenir molta cura perquè al treballador mai li falti treball, i perquè es proporcionin ingressos amb els quals es puguin satisfer les necessitats dels individus, no només en emergències i accidents fortuïts de l’empresa, sinó també per fer front a les necessitats derivades de malalties, vellesa o altres infortunis.

Aquestes lleis, només si s'accepten de bon grat, seran suficients per als interessos i el benestar dels pobres, però les associacions catòliques no tindran poca importància per a la prosperitat de les nacions.

No preveiem precipitadament el futur a partir dels esdeveniments passats. Perquè l'edat és empesa per l'edat, però hi ha meravelloses semblances en els fets perquè es regeixen per la providència de Déu, que modera i condueix la continuïtat i successió de les coses cap a la finalitat que Ell mateix es va proposar en la creació de la humanitat. Hem rebut el retret que es fa als cristians en la primera joventut de l'Església, que la majoria era precària o havia de treballar. Però, privats de riquesa i poder, van aconseguir, tanmateix, guanyar-se el favor dels rics i el patrocini dels poderosos. Se’ls podia veure treballadors, pacífics, ferms en la justícia i, sobretot, exemple de caritat. Davant el testimoniatge d'aquesta vida i costums, tot prejudici va desaparèixer, la calúmnia dels malèvols es va silenciar i els comentaris de l’antiga idolatria van cedir gradualment a la veritat cristiana.

Actualment es discuteix sobre l'estatus dels treballadors: si aquesta disputa es resol per la raó o no és de gran interès per a l’Estat. Però els obrers cristians la resoldran fàcilment per la raó si, units i sota la direcció de caps prudents, prenen el mateix camí que els nostres pares i avantpassats van prendre, amb singular benefici seu i públic.

Perquè per gran que sigui la força de les opinions i de les passions, tret que la voluntat malvada hagi embotat el sentit de l'honor, la benevolència dels ciutadans s'inclinarà naturalment més cap a aquells que vegin que són treballadors i modestos, que han decidit posar la justícia per davant del benefici i el deure de la religió per davant de totes les coses. D'això també es derivarà l'avantatge que es donarà una esperança i una oportunitat d’esmena no petita a aquells obrers que viuen en el més complet abandó de la fe cristiana o seguint uns costums aliens a la professó de la mateixa. Aquests, de fet, sovint han estat enganyats per falses esperances i una aparença fingida de les coses. Perquè senten que els seus amos cobdiciosos els tracten de manera molt inhumana i que no guanyen ni de bon tros el que genera el seu treball, però en les societats en què estan involucrats, hi existeixen, per caritat i amor, discòrdies internes, companyes perpètues d'una pobresa petulant i incrèdula. Amb els esperits trencats, els cossos debilitats, quants voldrien alliberar-se d'una servitud tan humil, però no s'atreveixen, ja sigui perquè la vergonya humana o la por a la pobresa els ho prohibeix.

De fet, és sorprenent com poden de ser beneficiosos per a tots aquests les associacions catòliques per a la seva salvació, que conviden al seu si els qui dubten, a ajudar-los amb les seves dificultats, si es penedeixen i accepten la seva fe i protecció.

Fratelli Tutti

106. Hi ha un reconeixement bàsic, essencial per caminar cap a l’amistat social i la fraternitat universal: percebre quant val un ésser humà, quant val una persona, sempre i en qualsevol circumstància.

Si cada persona val tant, cal afirmar amb claredat i fermesa que el simple fet d’haver nascut en un lloc amb menys recursos o menys desenvolupament no justifica que algunes persones visquin amb menys dignitat.

Aquest és un principi elemental de la vida social, però sovint és ignorat de diferents maneres per aquells que no el consideren útil per a la seva visió del món o pels seus propis interessos.

Aquestes dues encícliques reprsenten dos moments molt importants dins la doctrina social de l’Església. Tot i que van aparèixer en contextos molt diferents, estan d’acord en una cosa clau: la persona és el centre i el final de qualsevol acció social. És com un pont que uneix la necessitat de regular justament les relacions socials amb la idea de crear una fraternitat que inclogui tota la humanitat.

Rerum Novarum es dirigeix sobretot a una societat molt lligada a la fe cristiana i a l’ordre natural que en deriva. El que destaca és la justícia social que ha de governar la relació entre patrons i treballadors, demanant un tracte digne pels obrers i que es protegeixi de manera real als més febles.

En aquest marc, l’encíclica diu que el treball no és només una mercaderia que es compra i se ven, sinó que té a veure amb la dignitat humana. La justícia social es fa visible gràcies a l’associacionisme legítim: sindicats, congregacions i altres grups cristians que ajuden i donen suport i que són agents de progrés.

En canvi, Fratelli Tutti, en un món ja globalitzat, amplia el missatge i el fa arribar a tota la humanitat. El papa Francesc es dirigeix a “tots els germans i germanes de la terra”, sense importar la religió, raça o país. El que sosté és que cada persona té una dignitat inherent, sigui qui sigui i vingui d’on vingui.

Aquesta dignitat és la base per construir una amistat social que vagi més enllà de fronteres i diferències, veient la fraternitat com el camí per tenir una convivència pacífica i justa. L’encíclica també denuncia totes les estructures i actituds que exclouen o discriminen, que neguen que tothom sigui igual de vàlid, i fa una crida a superar l’individualisme i a apostar per la solidaritat.

Tot i que s’adrecen a públics diferents, les dues encícliques coincideixen en que la persona no és un simple mitjà per aconseguir altres coses, sinó que és l’objectiu final de tota política social. Quan la dignitat es veu ferida per la desigualtat, i només es pot arreglar amb una mirada que uneixi amor, justícia i solidaritat.

Justícia social i fraternitat universal són dues cares de la mateixa moneda. La justícia, que té un enfocament més concret i institucional, ha de garantir condicions dignes, seguretat i un reconeixement real a cadascú. Al mateix temps, la fraternitat ens convida a canviar la manera com ens relacionem amb els altres, trencant barreres culturals i geogràfiques per construir un món en què tothom pugui viure amb respecte i dignitat.