L'Evangeli de la Litúrgia d'ahir ens mostra l'escena amb la qual comença la vida pública de Jesús: Ell, que és el Fill de Déu i el Messies, va a les ribes del riu Jordà i es fa batejar per Joan Baptista. Després de gairebé trenta anys de vida amagada, Jesús no es presenta amb algun miracle o pujant a la càtedra per a ensenyar. Es posa a la fila amb el poble que anava a rebre el baptisme de Joan. L’evangeli d'avui diu que el poble anava a fer-se batejar amb l'ànima i els peus nus, humilment. Bella actitud, amb l'ànima nua i els peus nus. I Jesús comparteix la nostra sort, la dels pecadors, descendeix cap a nosaltres: baixa al riu com en la història ferida de la humanitat, se submergeix en les nostres aigües per a sanar-les i se submergeix amb nosaltres, entre nosaltres. No s'eleva per sobre de nosaltres amb l'ànima nua, amb els peus nus, com el poble. No va sol, ni amb un grup d’escollits privilegiats. No, va amb el poble. Pertany a aquell poble i va amb el poble a fer-se batejar amb aquell poble humil.
Aturem-nos en un punt important: en el moment en què Jesús rep el Baptisme, el text diu que “estava orant” (Lc 3, 21). Ens fa bé contemplar això: Jesús prega. Però, com? Ell, que és el Senyor, el Fill de Déu, resa com nosaltres? Sí, Jesús – ho repeteixen moltes vegades els evangelis – passa molt de temps en oració: a l'inici de cada dia, sovint de nit, abans de prendre decisions importants... La seva oració és un diàleg, una relació amb el Pare. Així, a l'Evangeli d'avui podem veure els “dos moments” de la vida de Jesús: d'una banda, descendeix cap a nosaltres a les aigües del Jordà; per una altra, eleva la seva mirada i el seu cor orant al Pare.
És un gran ensenyament per a nosaltres: tots estem immersos en els problemes de la vida i en moltes situacions intricades, cridats a afrontar moments i eleccions difícils que ens abaten. Però, si no volem romandre aixafats, tenim la necessitat d'elevar-ho tot cap amunt. I això, precisament, ho fa l'oració, que no és una via de fugida; l'oració no és un ritu màgic ni una repetició de cantarelles apreses de memòria. No. Resar és el mode de deixar que Déu actuï en nosaltres, per captar el que Ell vol comunicar-nos fins i tot en les situacions més difícils, resar és trobar la força d'anar endavant. Molta gent sent que no pot més i prega: “Senyor, dona'm la força per anar endavant”. També nosaltres, moltes vegades ho hem fet. L'oració ens ajuda perquè ens uneix a Déu, ens obre a la trobada amb Ell. Sí, l'oració és la clau que obre el nostre cor al Senyor. És dialogar amb Déu, és escoltar la seva Paraula, és adorar: estar en silenci encomanant-li allò que vivim. I a vegades també és cridar amb Ell, com Job, d’altres és esplaiar-se amb Ell. Cridar com Job; Ell és pare, Ell ens comprèn bé. Ell mai s'enutja amb nosaltres. I Jesús prega.
Papa Francesc
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada