Amics,
Molt
bon Nadal!
Hem
escoltat a l’evangeli: Mentre eren allà es van complir els dies
i va néixer el seu fill, el primogènit. Ella l'embolcallà i el
posà en una menjadora, perquè no havien trobat lloc a l'hostal.
Impressiona l’austeritat de paraules i la senzillesa de la narració
amb què rebem notícia del naixement del Messies. Impressiona,
perquè en un relat tan senzill se’ns diuen fets tan sorprenents
com que L’Emmanuel, Déu amb nosaltres, neix enmig de la
indiferència de tothom, és reclinat en una menjadora, allà on posa
el farratge per als animals, i això passa a l’extraradi del poble
de Betlem, segurament una cova, perquè no havien trobat lloc a
l’hostal.
Diguem-ho
ja d’entrada, aquesta narració només la podrem entendre si la
rebem amb un cor net, amb la senzillesa dels petits, amb una mirada
que s’emociona davant del gran miracle de la vida que significa el
naixement d’un infant, i revifant la petita, i a la vegada gran,
virtut de l’esperança. Als savis i poderosos els és amagat el
missatge, només és revelat als petits i senzills.
Poderosos
ho eren els governants, Cèsar August, Quirini, governador de Síria,
el tetrarca Herodes; savis ho eren els escribes i mestres de la llei;
rics, els grans terratinents i els que s’enriquien amb el cobrament
d’impostos, explotant els més febles. A aquests savis, poderosos,
rics, els va ser amagat tot el que succeí en una cova de Betlem, i,
en canvi, va ser revelat als petits, senzills i feréstecs pastors
que vetllaven guardant de nit el seu ramat. Foren ells els qui
entengueren allò que els anunciaven uns àngels, essent capaços de
descobrir en la petitesa i fragilitat d’un infant en bolquers, el
que era, i és, ni més, ni menys, que el Déu amb nosaltres, el
Messies, el fill de David.
En
aquesta nit (dia) de Nadal contagiem-nos de la senzillesa dels
pastors, emocionem-nos amb el càntic dels àngels, aprenguem de la
mirada neta i ingènua dels petits, i amb aquestes actituds tornem a
llegir l’evangeli que acabem de proclamar. Llegim-lo com si fos la
primera vegada, ja que hi ha el perill, ben cert, que de tan conegut
deixi de sorprendre’ns o que rebem la narració, com quan escoltem
alguns dels contes o rondalles que ens explicaven de petits. El
naixement del Messies i totes les circumstàncies en què va tenir
lloc, no és la narració d’una representació dels Pastorets, per
entranyable que siguin els Pastorets.
Enguany
celebrem el 75è aniversari de la fundació de la nostra parròquia
de Sant Ildefons, el Consell pastoral va escollir com a lema d’aquest
aniversari: “Mirada agraïda al passat, per viure el present i
projectar-se cap al futur”. Em sembla oportú fer servir la
metodologia que expressa aquest lema per valorar el que fou el primer
Nadal, com l’hem de viure avui, i com ens projecta cap al futur.
“Mirada
agraïda al passat”. Les primeres gràcies a Déu, no pot
ser d’altra manera, el qual, mostrant-se ple d’amor, “envià
el seu Fill, nascut d’una dona, nascut sota la Llei, perquè
rescatés els qui vivíem sota la Llei i rebéssim la condició de
fills, ja que. Ell, que era de condició divina, no es
volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va
fer no res: prengué la condició de servent i es feu semblant
als homes. Gràcies a l’encarnació de Déu, gràcies a
Jesús fill de Maria, les esperances, joies, però també, les
tristeses i angoixes dels homes, són també les esperances i joies
de Déu. Ara entenem les paraules plenes d’admiració del salmista,
i de l’autor de la carta als hebreus. Què és l’home, perquè
te’n recordis? Què és un mortal, perquè el tinguis present?
L’has posat un moment per sota dels àngels, l’has coronat de
glòria i dignitat.
Gràcies
a tots els personatges, coprotagonistes d’aquell primer Nadal.
Gràcies
als pastors, perquè enmig de la negra nit, tingueren la finor
d’esperit d’entendre el que uns àngels cantaven i es posaren en
camí. No ho tenien fàcil, per a ells no sols era fosca la nit
d’hivern, sinó que també hi havia molta penombra en el seu viure
de cada dia; ells, com expliquen els historiadors, eren gent pobra,
marginada i menystinguda, i, segons sembla, malcarats i violents. Com
passa avui a tanta gent que viu als marges (poseu en aquest apartat,
les persones sense llar, migrants que arriben en pasteres i malviuen
sense papers, treballadors que no arriben a final de mes, malalts
sense companyia i un llarg etcètera), ja havien renunciat a tenir
futur; per a ells la paraula esperança no tenia cap significat.
Malgrat tot, es posaren en camí. Ells, millor que ningú,
simbolitzen el que Isaïes ens ha dit a la primera lectura: El
poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum, una llum
resplendeix per als qui vivien al país tenebrós.
Gràcies
als pastors, ja que ells ens testimonien que la veritable llum, la
que ens il·lumina en la nostra vida, no es troba en les estances de
rics palaus, ni tampoc en el culte ritual i buit del temple de
Jerusalem, sinó en un lloc paupèrrim, refugi d’animals. Gràcies
als pastors, sabem que Déu es mostra a la humanitat en un nen, que
no té llit i s’està en una menjadora, i que el seu vestit són
uns simples bolquers. No ens ho diu l’evangelista, però podem
pensar que quan els pastors trobaren el nen, els va infondre tendresa
i somriures d’alegria. A partir d’aquell moment, per a ells Déu
ja no era l’Omnipotent, el Totpoderós, sinó el Déu de la
misericòrdia, de la compassió, de la tendresa.
Gràcies
als àngels. En un poble, Betlem, que es trobava dominat per la força
de les armes dels soldats de l’Imperi Romà i per guardes
d’Herodes, tan ben descrites a la primera lectura d’Isaïes: “Les
botes dels soldats que marquen el pas i els mantells rebolcats en la
sang” . Els àngels canten: Glòria a Déu a dalt del cel, i
a la terra pau als homes que estima el Senyor; els àngels canten
que la guerra, la violència, l’extorsió, no són la voluntat de
Déu. Ja que la glòria de Déu és que l’home visqui. Que l’home,
qualsevol home o dona, independentment del seu origen, parla,
condició social, visqui, i visqui en pau. En pau amb ell mateix, en
pau amb els altres, reconciliat amb els enemics.
Gràcies
a Josep. El seu testimoni d’home just, sobresurt enmig d’un món
ple de xafarderies, i comentaris malintencionats, ell es manté
íntegre, fidel al seu amor a Maria, es fia de Déu, i ens ensenya
que en la vida de cadascú, Déu ens confia una missió. A Josep, la
de ser el pare de Jesús.
I
en aquest capítol de gràcies no podem oblidar els mags, els
innocents, però ja en parlarem el dia dels Innocents i el dia de la
festa dels Reis.
I
gràcies a Maria. En la seva persona es reuneix, la pobresa de la
seva virginitat, la fidelitat a Déu acceptant la missió que Déu li
va proposar, ensenyant-nos a pregar i a meditar, guardant totes
aquestes coses en el seu cor.
I
encara que sembli estrany, en aquesta mirada agraïda cap al primer
Nadal, també han de ser objecte del nostre agraïment personatges
que tingueren actituds negatives i de rebuig envers l’Infant de
Betlem. Personatges com els qui, pels motius que sigui, trobaren
excuses per no acollir Jesús a l’hostal.
També,
Herodes i la ciutat de Jerusalem que, com ens diu l’evangelista
Mateu, Quan el rei Herodes ho va saber, [el naixement del
Messies per boca dels mags] es va contorbar, i amb ell tot
Jerusalem. Els donem gràcies, ja que hi veiem representat
tot el que nosaltres no hem de ser. En el cas d’Herodes, l’afany
de poder, l’animadversió i l’odi als qui ens poden fer ombra, el
menyspreu de la vida humana. En el cas dels escribes que escrutaren
les escriptures antigues, no van saber interpretar el que
veritablement els deia. No entengueren res per culpa de l’integrisme
religiós, perquè en comptes de discernir els signes que Déu
enviava per mitja de l’estrella, van preferir mirar-se el melic i
van ser incapaços d’interpretar allò que Déu els deia amb
l’estrella, perquè creguts de si mateixos ja s’havien fet un
“déu” a la seva mida i aquest “déu” era rigor, llei, i no
era tendresa i amor. La seva funesta forma d’actuar i de ser, ens
ha de fer revisar, si nosaltres, a la nostra vida, tenim alguns trets
d’aquests personatges.
I
per acabar aquesta llarga mirada cap al passat, deixeu-me que, en nom
de tots els que aquest Nadal del 2024 formem part de la comunitat de
Sant Ildefons, doni gràcies a tots aquells i aquelles que, al llarg
d’aquests 75 anys, han celebrat Nadal entre nosaltres i ara ja es
troben en la plenitud de l’amor de Déu. Alguns els hem conegut,
d’altres n’hem sentit parlar, d’altres els seus noms ens són
desconeguts. Tant se val, gràcies a ells la nostra comunitat ha
cantat cada any a les misses de Nadal, el Glòria dels àngels. Molts
han estat pares i avis en la nostra fe. Nosaltres som aquí, perquè
ells hi foren abans. Ara entenem, una mica més, les paraules de
Maria en el Magnificat, el seu amor s’estén de generació en
generació.
El
lema d’aquest aniversari dels 75 anys, continua dient. “Per
viure el present”.
En
aquests dies de pas del 2024 al 2025, ens adonem que al llarg de la
nostra vida hem celebrat molts dies de Nadal, però hem interioritzat
molt poc el seu ric missatge. Malgrat que arreu se’ns diu que és
Nadal i proliferen les frases boniques en les nostres felicitacions
que parlen de pau, d’amor, de
joia,
en el nostre món hi ha guerra, violències, i molta tristesa. Encara
que a les nostres felicitacions hi apareixen bonics gravats on hi ha
representada la figura d’un Nen Jesús, mig nu, a l’interior
d’una cova, aquests dibuixos no ens han servit de revulsiu, i el
primer problema de la ciutat de Barcelona és l’habitatge. I
continuem l’antic costum de criticar d’incompetència als qui
manen, i som incapaços d’adonar-nos que també nosaltres pensem
amb idees, parlem amb paraules i fem accions que no sols no ajuden a
millorar la nostra societat, sinó que la fan menys justa, i no la
fan amablement humana.
Preguem,
treballem, per tal que aquest Nadal del 2024 sigui una ocasió perquè
tots acollim el que tan bellament ens diu la profecia d’Isaïes.
Ens ha nascut un noi, ens ha estat donat un fill que porta a
l'espatlla la insígnia de príncep. Déu li ha posat aquest nom:
Conseller-prodigiós, Déu-heroi, Pare-per-sempre, Príncep-de-pau.
Preguem perquè aquest noi, que va néixer fa més de dos mil anys,
neixi en els nostres cors, en les nostres famílies, a les nostres
feines. Que aquest noi, el Príncep de la Pau, estigui present enmig
dels exèrcits i entre les bombes que maten i destrossen vides
humanes. Aquest noi, com diu l’oracle d’Isaïes, alliberarà a
petits, trossejarà el jou que els pesava, la barra que duia a
l'espatlla i l'agulló del qui l'arriava; tot ho heu trossejat com en
el dia de Madian. Les botes dels soldats que marquen el pas i els
mantells rebolcats en la sang seran cremats i el foc els devorarà.
L’any
2025 ens disposem a celebrar un any jubilar dedicat a l’esperança.
Estem celebrant els 75 anys de la nostra comunitat. Ens hem emocionat
veient les grans mostres de solidaritat amb motiu de la DANA, cada
vegada són més el qui van adquirint hàbits de vida que afavoreixen
la preservació de la natura i la cura de la casa comuna, i, malgrat
nombroses reticències, per a molts són motiu de joia els missatges
renovadors del papa Francesc.
Hem
de viure amb esperança el present; el Papa ens recorda, amb motiu
del jubileu, les paraules de Sant Pau: “l’esperança no
defrauda”. És cert, l’esperança no defrauda, però nosaltres
tampoc podem defraudar a tots els qui ens han precedit en aquests 75
anys. Què ens demana el present? Que com els pastors i els mags ens
posem en camí, sense por.
I
projectar-nos cap al futur.
El
futur està per fer, però sí que sabem que, si som fidels al Nadal
del passat, si l’actualitzem en el present, junts anirem sortint de
la fosca i veurem una gran llum. No fem camí sols, Jesús,
l’Emmanuel, Déu amb nosaltres, fa camí al costat nostre.
Amics,
amigues
Bon
Nadal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada