Em dic Jacob i tinc un mes de vida. Com soc el més petit de la comunitat eclesial de Sant Ildefons, enguany m’han encarregat escriure-us aquesta carta.
Vaig néixer just abans de l’advent, un temps en què la comunitat dels meus pares i l’Església universal espera l’arribada de l’Infant Jesús que vàreu adorar a Betlem ara fa més de dos mil anys. Hi ha qui pensa que jo he vingut a un món en què els cristians cada vegada seran menys i on ja no sentiré a parlar d’aquest nen. Hi ha qui tot ho veu negre, però jo us vull demanar una mica de la fe que vau tenir vosaltres quan vau visitar-lo, guiats per la llum d’un estel enmig de la foscor. Com cantem en l’himne número 28 del flamant nou cantoral de Sant Ildefons, Deu-me la fe dels meus pares, va ser bona pel meu pare, va ser bona per la mare. I ha estat bona també pels fidels que, al llarg dels 75 anys de la comunitat, han volgut seguir el camí que feu Jesús (cants 30 i 37).
Majestats, porteu-nos esperança per avançar en aquest camí, malgrat les dificultats. De la mateixa manera que jo confio en els meus pares, avis i tiets i m’adormo en pau en els seus braços, feu que totes les persones que integren la comunitat visquin confiats que som filles i fills del Bon Déu que ens estima i ens bressola amb tendresa, especialment quan més dolorosos ens resulten els còlics o més fam i set tenim del seu Amor.
Regaleu-nos finalment que, saciats d’aquest Amor, sapiguem espargir-lo. Mireu-los com s’estimen, tothom pugui dir. Que la caritat presideixi no només el nostre dia a dia en el si de la comunitat sinó també la nostra comunió dins l’Església.
Fa pocs dies vaig rebre el regal més preuat, el baptisme, i tothom qui hi fou present va cantar un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare. Jo tot just estic descobrint el meu cos, però, des de la meva petitesa, soc molt observador i m’adono que som membres d’un sol cos. Cada membre té la seva idiosincràsia i ha d’aprendre a estimar els altres membres i a valorar el que cadascú aporta. Us demano que així sia en la nostra església de Barcelona.
I parlant de parts del cos: els meus peus són molt petits i encara no faig servir sabatilles. No passeu de llarg! No descuideu tampoc els infants més necessitats, els que van descalços i nuets, els més oblidats de la societat. Són els preferits del nen Jesús. No en va vingué al món com ells, en una humil establia. Què us he d’explicar? Vosaltres vau ser-hi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada