Divagacions sobre la mort (II)

Quan el dilluns dia 28 d’octubre redactava l’escrit “Divagacions sobre la mort” que es va publicar la setmana passada, poc em podia imaginar que en els dies següents la mort seria tràgicament present en tots els noticiaris. Les imatges devastadores procedents del País Valencià ens colpeixen, i molt, a tots. Abans de cap altra consideració, vull manifestar la solidaritat de tota la Comunitat de Sant Ildefons amb els damnificats, i, amb la solidaritat, la nostra pregària. Pregària perquè el Senyor aculli els difunts en la plenitud del seu amor i pregària perquè la bondat de Déu acompanyi i doni fortalesa i cònsol a tots els qui sofreixen les conseqüències d’aquestes tempestes. Escric aquest article, al meu despatx, tot contemplant per la finestra nens i nenes jugant al parc Moragues, mentre uns pares tot somrient els vigilen. Una imatge que contrasta amb les que ens ofereix el televisor. Aquestes escenes més pròximes són un cant a la vida, i també a l’esperança. Quina diferència! amb els gemecs de les criatures que, juntament amb els seus pares, ploren perquè se’ls ha mort un familiar o perquè les tempestes els ha derruït la casa, o perquè no tenen aigua ni queviures. És el contrast entre la vida i la mort, la joia i el plor.

A la literatura bíblica sovint se’ns presenta la mort com un lladre que ve a l’hora menys pensada. Bé, prou que ho saben aquells que al matí van veure caure les primeres gotes sense sospitar quin seria el tràgic final de la tempesta. La mort, sovint imprevisible, se’ns presenta com un gran enigma i un gran misteri. La fe cristiana, no pretén donar una explicació científica o filosòfica de la mort. Tot contemplant la mort de Jesús en creu i la seva resurrecció, hi trobem el que dona sentit a la vida i a la mort. Ja que Ell, amb la seva resurrecció ha vençut la mort.

Pels creients la mort no és volguda, ni estimada; el que volem i estimem és la vida. Hem estat creats per viure, la vida és el gran do de Déu. El Senyor Jesús es presenta a Ell mateix com la Resurrecció i la Vida. En la teologia cristiana, la mort és una conseqüència del pecat (tema difícil, que ara no tractaré).

Joan Maragall en el seu conegut “Càntic espiritual” diu : “Sia’m la mort una major naixença!”. Amb aquestes belles paraules, el poeta ens indica que la mort, mai és el final de res, sinó l’inici d’una nova realitat. Jesús ja ens va dir que perquè el gra de blat doni fruit, primer ha de morir. I també diu que, donant la vida, obtindrem la Vida amb majúscula.

Llegeixo a la Litúrgia de les hores, la frase de sant Ambrós : “Aprenguem cada dia a morir, acceptant la mort. Si anem morint, com ens ensenya Sant Pau: “Feu morir, doncs, allò que en vosaltres és terrenal: immoralitat, impuresa, passions, mals desigs i l'amor al diner, que és una idolatria. Per tot això Déu castiga els qui són rebels..” ( Col. 3, 5-6) , anirem renaixent a la via nova.” I... “quan vinga aquella hora de temença en què s’acluquin aquests ulls humans, obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans”.

Josep M. Jubany