Divagacions sobre la mort (I)

Ens trobem en plena tardor, tradicionalment els primers dies del mes de novembre és un temps en què és costum visitar cementiris. Tot posant flors en els nínxols o tombes de les persones estimades, se'ns fa més fort el record de les seves vides i, de forma gairebé espontània, revivim en la memòria el temps en què compartíem vivències amb elles. Quan recordem els nostres difunts, enyorem la seva companyia, agraïm l'estimació i el bé que en rebérem i, sobretot, se'ns fa molt viu tot el que compartirem, especialment l'estimació.

També aquests dies de Tots Sants i difunts, excepcionalment pensarem en la mort. La mort com una realitat que ens afecta personalment. Normalment, quan parlem de la mort, sempre ens referim a la dels altres. És curiosa la nostra relació amb la mort, l'hem trivialitzat. És un espectacle que no ens afecta. Veiem representacions de morts, en pel·lícules o ens és narrada en obres literàries. Aquestes són morts fictícies. Per un altre cantó, també cada dia (i poso l'èmfasi en “cada dia"), als noticiaris televisius i als diaris se'ns mostren imatges de morts, que no són ficció, sinó causades per una tràgica realitat. Són víctimes de la guerra, immigrants ofegats al mar, o morts causades per tragèdies, accidents, assassinats, etc. I siguem sincers, a força d'anar-les veient contínuament, ja no ens impacten. Poques vegades ens aturem a pensar que aquells cossos sense vida pertanyen a persones, que com nosaltres, tenien esperances, il·lusions, amors...

Sense caure en "tremendismes", cal que tots tinguem consciència (i aquí manllevo les sàvies paraules dels filòsofs), que som éssers cap a la mort. La mort ens és una certesa per a tots, rics i pobres. Com escrivia un teòleg, “tots trobem normal i donem per descomptat que hem de morir. I a la vegada vivim una secreta protesta contra la mort i un inextingible horror davant d'ella". La mort és l'acte més intransferible de l'home; cadascú mor la seva pròpia mort. I encara més, la mort és un acte inevitable i morirem sols.

Si parlo de la mort, no és amb la intenció d'infondre por, ni neguit. Els creients hem d'afrontar la mort, la nostra i la dels nostres éssers estimats, amb esperança. La mort infon respecte, fins i tot incertesa i interrogants, però amb esperança. Per a nosaltres són molt consoladores les paraules de Pau: “si vivim, vivim per al Senyor, i si morim, morim per al Senyor. Per això, tant si vivim com si morim, som del Senyor" ( Rm 14, 8).

Continuaré la setmana vinent.

Josep M. Jubany