Les lectures d’avui ens posen en contacte amb dues imatges de Déu ben diferents: la del pare amorós que cuida els fills que estima (Perquè jo soc un pare per a Israel, ... Jer 31 7-9), i la del Déu poderós (típic de les religions) que dicta lleis, premia als qui les compleixen, castiga als qui les transgredeixen, i exigeix, per apaivagar-se, que li oferim dons i víctimes pels nostres pecats. (Els grans sacerdots... són destinats a representar els homes davant Déu, a oferir-li dons i víctimes pels pecats. He 5 1-6).
Com és que se’ns donen imatges tan dispars en els textos bíblics? I és que la Bíblia, en primera instància, és «la paraula que els homes escrivim sobre Déu» en la nostra cerca d’Ell. Després, mitjançant un procés complex i llarg, alguns creiem i diem que uns textos han estat inspirats (no pas «dictats») per Déu, i que Déu se’ns comunica i se’ns mostra a través d’ells. I és clar, no és estrany que, quan els escrivim, barregem el que albirem d’Ell amb «projeccions» de la nostra manera de ser (envejosos, impositius, venjatius, narcisos, capaços de destruir als qui ens ofenen, etc.) , i de la manera de ser del món (pensem Déu com un ésser poderós, «senyor dels exèrcits», capaç de destruir les nacions enemigues, i que exigeix víctimes per les ofenses rebudes).
Però, el Déu en el qual creiem els cristians no és un Déu que ens demani dons, sacrificis i víctimes. Ja ho va dir el salmista: «Les víctimes no et satisfan; si t’oferia un holocaust, no me’l voldries. La víctima que ofereixo és un cor penedit; un esperit que es penedeix, tu, Déu meu, no el menysprees» (Salm 50, 18-19). I «un cor penedit» no és «un cor que se sent culpable».
El sentiment de culpa, psicològicament parlant, és «por de perdre l’amor de les persones que necessitem i estimem». I Crist ens diu que el Pare ens estima incondicionalment, més enllà del que som o fem. Un «cor penedit» és un cor que es «gira vers Déu», conscient i responsable del mal que ha fet contra sí mateix, contra els altres -persones i planeta -, i contra Déu, la Llei del qual no és una llei arbitrària dictada per un ésser capriciós i que podria haver estat diferent. No. És la «Llei de l’Èsser», i del nostre ésser.
Per això Pau ens diu que la portem escrita al cor. Llei que ens mostra el camí que ens permet a nosaltres – vulnerables, relacionals, i en evolució constant- ser, i arribar a ser plenament, el que potencialment som i podem ser. No és estrany que es condensi i resumeixi en «l’Amor». Llavors, és natural que pensem Déu com a pare i que ens relacionem amb ell amb plena confiança, com Bartomeu es va acostar al Crist, ple de confiança, és a dir, de «fe». «La teva fe t’ha salvat».
Santiago Quijano
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada