En aquest fragment veiem que les autoritats jueves li estan trepitjant els talons a Jesús. Ell ha hagut d’exiliar-se en territori pagà, passant un llarg periple.
Durant el ministeri/ servei de Jesús hi havia molts deixebles, persones anònimes que feien una gran feina sense ser protagonistes de res, eren les que feien possible que tot es posés en funcionament. Serien tots aquells que s’adonen del que passa en el si de la comunitat i busquen solucions. Avui podrien ser els nostres voluntaris, tota la gent que fa el bé, practica la justícia, sense mirar a qui.
Doncs, aquells deixebles, s’adonen del que passa al seu voltant, veuen que hi ha algú que és sord i tartamut i el porten a Jesús. Son persones lliures, amb consciència, amb el cap obert, veuen les dificultats i s’esmercen per trobar solucions; saben que només Jesús pot donar una resposta definitiva i radical a tot el que ens inquieta.
Qui pot ser aquest sord-mut? Pel context anterior, podria ser un deixeble que s’ha enredat en la vida? Aquí veiem que Jesús segueix tot un procés d’acompanyament amb el sord-mut. El pren a banda, en privat, personalitza el seu camí i fa servir uns gestos concrets, significatius, encara que són estranys per a nosaltres.
Amb el gest de les orelles, treballa la seva capacitat d’entendre les seves ensenyances, afinar la seva oïda. Pel que fa a la llengua, la destrava per fer entenedores les seves prèdiques.
En la cultura jueva es té la creença que la saliva conté l’alè, és a dir, l’Esperit; per tant, amb aquest gest, Jesús li està infonent l’Esperit. No només li imposa les mans, com era la petició dels voluntaris, “fica els seus dits a les seves orelles” així treu els taps que l’impedien parar atenció al seu missatge.
El sospir de Jesús indica el seu dolor i la seva tristesa davant de tanta incomprensió, dispersió i obstinació dels deixebles. De fet, ells diu que prenguin el seu temps per interioritzar, assimilar el que estan aprenent, ja parlaran quan puguin “comunicar- transmetre alguna cosa”; però, ells no en fan cas i es posen a parlar; aleshores, tergiversen el missatge de Jesús i la seva prèdica és una “verborrea”, o verbositat, que no ha passat per la seves vides. Jesús mana callar els seus oients quan encara no han entès a fons el missatge. És a dir, quan aquests fan cas omís del seu advertiment ratificant la seva incomprensió.
Esther Bochita
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada