La nativitat de Maria

Encara que vàrem celebrar la litúrgia del diumenge, no oblidem que el 8 de setembre és també la festa de la Nativitat de Maria, coneguda popularment com la festa de les “Marededeus trobades”. Felicitem totes les persones, que celebre el seu sant. I reproduïm fragments de l’homilia que el P. Manel Gasch i Huriós, Abat de Montserrat, pronuncià al Monestir en ocasió de la festa d’avui, l’any 2022

Avui celebrem la nativitat de la Mare de Déu. Celebrar un naixement és una qüestió molt humana. El naixement ens col·loca en una família, en una tradició, portem un nom que ens posen quan naixem i que ens identifica. I que normalment no el canviem i, si ho fem, com alguns monjos, és per significar, precisament, un gran canvi en la vida. En el cas de Santa Maria el seu naixement la identifica com una filla d’Israel, el seu poble, una fidel senzilla, amb cap aparença exterior de ser destinada a la missió que va acomplir. Tenim doncs en la solemnitat d’avui, una primera realitat molt concreta. La memòria de la dona, de Maria de Natzaret. 

Totes les festes litúrgiques de la Mare de Déu que commemoren la seva Nativitat durant l’any: avui, vuit de setembre; la Immaculada Concepció, el vuit de desembre; la seva Maternitat sobre tota l’Església, el primer de gener; i, finalment, la seva assumpció al cel, que celebràvem fa tres setmanes el quinze d’agost, són totes elles festes que només es comprenen si les posem amb relació a Jesucrist. 

Aquesta mateixa festa de la Nativitat de la Mare de Déu, també ens en revela una altra realitat. Del dia d’avui també en diem, almenys a casa nostra, la festa de les marededeus trobades. Avui és la festa d’aquelles advocacions en les quals la tradició parla d’una imatge trobada com Núria,  Meritxell, Queralt,  Claustre, Cinta i moltes de les que trobareu al nostre camí dels Degotalls. També era la festa de la Mare de Déu de Montserrat, fins que el 1881 es va instituir la solemnitat pròpia del 27 d’abril.  

De la filla d’Israel, de Maria de Natzaret passem doncs a la Mare que cada terra es fa seva, que tants i tants llocs acullen. Gairebé diria que la terra s’ofereix a Déu per acollir Santa Maria. Fixeu-vos que la mare de Déu porta el nom del lloc. És realment la geografia concreta que queda presa per Déu, per recordar l’encarnació del seu Fill. Recordo que una vegada per Nadal quan fèiem el pessebre, no vam posar cap cova i un monjo em va dir, falta la cova perquè és el signe de la terra que com Maria, acull la paraula de Déu i fa néixer el Salvador. L’explicació que Santa Maria prengui un nom en cada lloc és precisament el de la fe cristiana estesa i arrelada en cada racó de la terra. Però, no és ella que es multiplica. És el Crist únic de la qual és mare que la fa tan universal i tan catòlica, que essent sempre l’única Mare de Déu, esdevé un fruit de cada lloc, per l’evangelització que  ha portat el nom de Déu a tot arreu. Aquesta dinàmica és doble. No només oferim nosaltres a Déu la terra i el lloc, que, de fet, ja hem rebut d’ell, sinó que Déu també ve per aquesta presència de Santa Maria a voler ser en tota cultura, en tota llengua i a donar-los-hi el valor més gran que puguin tenir. Potser els catalans i les catalanes podríem tenir molt present i donar gràcies pel do de la presència de Déu en tants i tants santuaris, que des del punt de vista de la fe, són signe del seu amor per nosaltres.