“Al temps de la vellesa no em rebutgis” (cf. Sl 71,9)

Benvolguts

El passat diumenge 30 de juny, a la nostra comunitat es va celebrar el sagrament de la Unció dels malalts. Segons llegeixo en el Full dominical , el Papa demana als catòlics que, durant aquest mes de juliol, preguin pels qui han rebut aquest sagrament, i ho fa amb paraules molt encertades:"Preguem perquè el sagrament de la unció dels malalts doni a les persones que el reben i als seus éssers estimats la força del Senyor, i es converteixi cada vegada més per a tots un signe visible de compassió i esperança". També, com ja vàrem recordar, el dia 28 de juny se celebrà la IV Jornada mundial dels Avis i de les Persones grans. Amb motiu d'aquesta jornada el papa Francesc ha publicat un missatge amb el títol: «al temps de la vellesa no em rebutgis» (cf. Sl 71,9).  La celebració de la unció dels malalts és un signe d'acolliment, estima i valoració de les persones grans de la nostra comunitat.

Quan s'escriu sobre la gent gran hi ha el perill de fer literatura grandiloqüent incloent-hi tots els tòpics sobre la vellesa. Ara bé, els elogis que es fan dels avis i de l'estimació que els hem de tenir no sempre es tradueixen en accions eficaces que ajudin a viure amb dignitat a la gent gran.

Tots els que visiteu residencies geriàtriques sou testimonis que hi ha residents que són visitats amb molta regularitat pels seus familiars i que els mostren afecte sincer. Però, i aquesta és la gran creu de les residències, molts dels internats passen hores i hores en soledat, enyorant les persones que havien format part del seu entorn i recordant un temps que fou, però ja sense futur i, gairebé, sense present.

Segons estadístiques municipals, són nombrosos els avis que viuen sols en habitatges sense condicions: manca d'ascensor, amb un  deteriorament agut de les estructures, etc. I podríem multiplicar els exemples, que tots ja coneixeu. La soledat dels avis i la manca de mitjans per gaudir d'una vida digna, és un dels pecats socials més grans dels nostres dies. I aquí la responsabilitat és de tots. Responsabilitat de familiars i amics, i també d’aquells que tenen la missió de planificar polítiques per a la gent gran.

Com ja he apuntat en introduir el tema, no podem obviar que els avis aporten molt a les nostres vides, però no tot són flors i violes. La senectut comporta sovint una atenció especial. Hi ha malalties que demanen una presència constant al costat del malalt. No sempre és senzill i reconfortant tenir cura d'una persona d'edat. Cal denunciar les dificultats amb què moltes famílies es troben per beneficiar-se de la llei de la dependència.

He descrit algunes situacions, però com ja sabeu n'hi ha moltes més. Ara bé, la “prova del nou” per saber si tractem bé o malament els vells, és que ens preguntem, si estimem la gratuïtat, o, en canvi, ens regim per valors com: eficàcia, utilitat, rendibilitat i altres semblants. Els avis, i més quan la seva salut física o mental està deteriorada, no serveixen (no ens poden donar cap cop de mà en les nostres feines habituals) i és aleshores quan els hem d'estimar, perquè ens donen la possibilitat de ser servidors, a canvi de res. És aleshores quan sabem que som capaços d'estimar pel que "és" i no pel que "té" o pel que "fa".

Tornant al diumenge passat, en una cerimònia senzilla i emotiva, la comunitat de Sant Ildefons, va visualitzar, que la gran família parroquial no pot oblidar la gent gran. Els vells són la nostra memòria històrica.

Josep M. Jubany