Qui més qui menys és poruc, siguem sincers. No són pocs els motius que tenim per ser-ho, i més avui que, malgrat els avenços de tot tipus, hem de viure la vida més que vegetant, decidint. Ens manquen seguretats, especialment quan se’ns posa a prova.
Els
deixebles de Jesús van experimentar la por quan aquell temporal de mar
amenaçador feia perillar la travessia i l’aigua entrava a la barca d’aquells
pobres pescadors. Jesús era amb ells a popa. Reposava dormint amb el cap
inclinat en un coixí. Els deixebles els va doldre el silenci de Jesús, la seva
indiferència davant del mal que preveien. El criden i li diuen: “Mestre, no veieu que ens enfonsem?”.
Però no era un crit de socors, sinó un crit de desconfiança en la providència,
de dubte i falta de fe davant de tants signes positius que havien percebut de
Jesús en diferents moments. Jesús aprofità l’ocasió perquè s’adonessin
d’aquesta manca de fe, i els digué: “Per què
sou tant porucs? Encara no teniu fe?“.
La
fe és la que pot donar resposta als nostres nombrosos interrogants i neguits,
semblants als que Job va experimentar amb els seus perquès i que li van provocar
tants sofriments aquí a la terra. La seguretat l’hem de menester, primer de
tot, per madurar, incloent-hi la seguretat material, que és només un dels
aspectes d’aquestes necessitats més amples i diverses. Necessitem algú que ens
doni la mà, necessitem a Crist que està per damunt de tots els aspectes, siguin
materials o no, i que té la darrera paraula i també aquesta resposta “no sigueu
porucs”.
Com
a efecte de l’amor que Déu ens té, hem de palpar la seva presència sempre
amorosa envers nosaltres. No oblidem que la vida és com una moneda que té dues
cares. Una d’aquestes és la del dolor, el sofriment, la depressió, la tristesa,
la malaltia i la mort. Però aquesta és l’altra cara de la moneda: l’home ha
estat creat per un destí final feliç. Els que viuen en Crist són una creació
nova. Tot el que era antic ha passat, ha començat un món nou. Ha estat Crist
ressuscitat el qui ens ha ofert aquesta victòria. lliurant-nos de la mort amb
la seva pròpia mort. Preguem insistentment pel nostre món i per les seves
necessitats, que en són moltes.
Francesc Xavier de Dou
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada