El vestit de noces
L’Evangeli d’avui descriu uns convidats al casament del fill del rei que amb excuses banals rebutgen la invitació; d’altres que no només no hi van sinó que, a més, maltracten i fins i tot maten els missatgers del rei. També s’hi descriu l’enuig del rei que envia les seves tropes a destruir i incendiar les cases dels qui s’han negat a anar-hi; el rei acaba fent omplir la taula del banquet de noces amb gent dels camins, tant bons com dolents. Quan els té reunits s’adona que un d’ells no duu vestit de festa; de nou s’indigna, ordena que el lliguin de mans i peus i el fa treure fora, a la fosca.
Si
l’amor és el que explica millor l’essència de Déu en altres paràboles, perquè
Jesús es mostra tan dur en aquesta? És evident que apunta contra la desafecció
dels fariseus i ho exemplifica amb els convidats que es desentenen de la distinció
que el rei els atorga.
El
que és estrany no és el comportament del rei, per més que ho sembli, sinó el
comportament dels qui rebutgen la seva invitació i es neguen a seure a la seva
taula.
Ho
hem vist en altres fragments de l’Evangeli: “la porta estreta”, “la manca d’oli
per les llànties de les noies desassenyades”, “el blat i el jull”, “estigueu
atents perquè no sabeu ni el dia ni l’hora”, etc. Tot són advertències que ens
posen sobre avís que ser dignes d’entrar al regne de Déu –en aquest cas asseure’s
a la taula del rei– requereix tota la nostra atenció.
No
solament hem de respondre a la crida del Senyor sinó que, a més, hi hem d’anar
ben preparats, “ben vestits”, si és
que realment volem participar de l’àpat del seu regne. Això Jesús ho
exemplifica amb el vestit de noces, un vestit en aparença poc rellevant, però que és molt important i del
tot necessari per comparèixer davant d’Ell. Anar ben vestit significa portar un
bagatge ple d’amor al proïsme que mostri que hem sabut entendre i complir l’últim manament del
Senyor: “Estimeu-vos els uns als altres tal com jo us he estimat”
No entendre això és –en paraules de l’Antoni Bentué, catedràtic de teologia fonamental a Santiago de Xile, que va estar entre nosaltres ja fa anys– “pecar contra l’Esperit”, una expressió que segons ell pot ser l’únic pecat imperdonable, perquè és tancar-se voluntàriament a la llum i rebutjar tot allò que ens és donat gratuïtament. És el que van fer els convidats al casament. D’aquí els plors i el cruixir de dents.
Josep Maria Lari
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada