Reflexions a la Paraula de Déu

El titubejant camí de la fe

L’evangeli de Joan és una lectura habitual dels diumenges de Pasqua. És l’evangeli més tardà de tots, però neix en una de les comunitats que més temps havia tingut per reflexionar i viure el Misteri de Crist mort i ressuscitat. Per aquest motiu, és potser l’evangeli que més llum projecta sobre la situació de l’església cristiana dels primers temps, quan ja s’havia deixat enrere la perplexitat i la por per la mort i l’absència de Jesús, i el seu creixement obligava als caps de les comunitats a prendre mesures per organitzar la seva dinàmica espiritual i funcional, com es diu a la segona lectura d’aquest diumenge, on el Llibre dels Fets (6, 1-7) posa de relleu la necessitat de coordinar el “carisma de la pregària i de la predicació de la paraula”, que assumiren els apòstols, i les necessitats quotidianes del “servei” que s’ha d’oferir als més necessitats, dels quals en seran responsables les persones escollides per la comunitat. 

L’evangeli que avui se’ns proclama és l’inici d’un llarg “discurs d’acomiadament” que l’evangelista Joan posa en boca de Jesús (capítols 14-17) desprès del darrer sopar i en el que es reflecteix ja una gran part del progrés que ha fet la fe de l’església en copsar la identitat de la persona de Jesús, en la presència dinàmica del seu Esperit, en la missió que se li ha assignat, en l’esperança d’una vida nova, més enllà de la naturalesa efímera i vulnerable que tots experimentem com a éssers humans. En el seu conjunt, és un discurs d’esperança, un discurs revelador del què ha estat la presència de Jesús entre els homes i de com serà, a partir de la Pasqua, la seva presència en el món a través de l’església, de la comunitat d’homes i dones que han estat i són fidels a la seva paraula.

Amb un toc de realisme, literàriament magistral, Joan fa intervenir, en aquest episodi inicial del discurs de Jesús, a Tomàs i a Felip. Podríem dir que, amb la seva ingenuïtat en els preguntes i exigències, representen el desconcert en el qual ens trobem tots els cristians quan volem reflexionar amb seriositat sobre el Misteri de la Pasqua. La vida de cada dia n’està plena de misteris, perquè el sol fet de viure ja ho és, però ho és també l’enamorar-se, el naixement d’una criatura, la bellesa del sol que es pon rere la muntanya, la mort de la persona que estimem. De tant en tant –no sempre- hi pensem en aquests esdeveniments, però pensar en la nostra fe i en el compromís amb la persona de Jesús és tota una altra cosa. Vosaltres “ja sabeu quin camí hi porta, allà on jo vaig”. Però quan hi pensem, es produeix una situació que ens desconcerta, perquè exactament no sabem on som, ni cap on hem d’anar. “Senyor, si ni tan sols sabem on aneu, ¿com podem saber quin camí hi porta?”

El temps de l’església mai no ha estat -ni és- un camí fàcil. Potser nosaltres, l’església, estem en una permanent crisi de creixement i de posar-nos al dia. Allà, una mica llunyanes, sentim les paraules de Jesús intentant lliurar-nos de les nostres perplexitats: “Jo soc el Camí, la Veritat i la Vida”. Són paraules difícils d’entendre i la seva interpretació ha estat molt variada i dispersa al llarg de la història, perquè una persona, qualsevol persona, no pot dir de sí mateixa que “sigui” el camí, perquè com a molt, pot “ensenyar o mostrar” un camí determinat, amb exclusió de molts altres. I tampoc pot afirmar que ella “és” la veritat, perquè la veritat s’aprèn poc a poc, certament amb l’ajut d’altres i de l’experiència acumulada amb els anys, però mai arribem a identificar-la amb una persona, ni tenir la certesa d’haver trobat la veritat plena, la que descarta tot error o tota mentida, I, per suposat, identificar a una persona amb la “vida” és, en principi, una afirmació incongruent, perquè les persones només tenim experiència de la “nostra vida”, de la “meva vida”, una vida plena de sotracs, d’alts i baixos, vides sempre barrejades amb moments de joia i d’angoixa.

Fora dels mapes de paper o virtuals, el “camí no existeix”, no és res més que una ratlleta. El “camí es fa” i es fa, com diu el poeta, “tot caminant”. Passa, però, que quan ens posem a caminar i mentre caminem, el camí no s’acaba mai. Desprès d’un giravolt en ve una altre i així successivament, però no es veu mai la fi, suposant que en tingui. De tant en tant, potser, lluny, podem veure una figura, algú que ens diu que anem orientats, que no ens hem perdut, que podem continuar avançant. És com la certesa que té el capità d’un vaixell quan, enmig de la foscor de la nit i entre núvols, pot veure les estrelles o la llum d’algun far: sap que està en el bon camí, que no embarrancarà.

“Què és la veritat?” Aquest interrogant té la seva raó de ser, perquè, en abstracte, en sí mateixa, la veritat no sabem què és. Una altra cosa és rentar-se les mans davant de situacions concretes i, evadint-se de tota responsabilitat, recórrer a eslògans filosòfics. Però la veritat és i serà sempre “un procés inacabat”, que ens compromet a donar resposta concreta en molts moments de la nostra vida. Jesús ens remet constantment a revisar la nostra comprensió actual de qui és Ell i de quin és el moment actual del seu Regne, el moment actual de la implantació del missatge de l’evangeli aquí a la terra. Si callem, si ens rentem les mans, som encara uns irresponsables, lluny de la veritat.

Tots som conscients de que la nostra vida és efímera. Això ho sabem des de sempre i, malgrat això, l’evangeli té episodis en que hi ha persones que s’apropen a Jesús i li demanen què han de fer per tenir vida eterna, és a dir, tenir una vida que no s’acabi amb la mort, que no es malbarati per sempre més allò que més estimem. Sovint Jesús els invita a seguir-lo. És una invitació a assumir plenament la vida humana, patiment i mort incloses, com va ser la seva. Aquí, molts es fan enrere. La Creu, símbol cristià per excel·lència, és la conjunció de mort i vida sense cap diferenciació, és acceptar el gran misteri: “Qui creu en mi, encara que mori, viurà per sempre”, deia als seus amics, perquè “jo soc la vida”.

 

Anton Ramon Sastre