Els mitjans de comunicació han publicat molts articles sobre la seva personalitat , la seva trajectòria com a teòleg i, en especial, s’han dedicat moltes pàgines a valorar la trajectòria de Ratzinger com a bisbe, prefecte de la Congregació de la fe, i, de forma molt especial, com a Papa. En aquestes anàlisis hi ha de tot. Hi ha qui subratlla la vàlua d'intel·lectual i teològica, qui posa l'èmfasi en la defensa que feu de la fe catòlica i la denúncia del relativisme que hi ha en el pensament modern; d'altres han destacat els esforços que feu per lluitar i eradicar la pederàstia del clergat i moltes altres qüestions. On hi ha unanimitat és en valorar com un fet, inèdit, però molt positiu, la renúncia al Papat. Un gest que trasllueix la grandesa d'un home bo i savi. Per a ell el pontificat no era un càrrec d'honor, de prestigi i de poder, sinó una missió de servei i lliurament. Quan s'adonà que ja no podia servir amb plenitud l'Església, decidí fer un pas al costat (com diuen els polítics).
Atès que ja s'ha dit gairebé tot, en aquest escrit explicaré algunes anècdotes personals, que tenen relació, encara que en la distància, amb Joseph Ratzinger.
La primera vegada que vaig sentir parlar d'ell fou en el llunyà 1969; aleshores
jo feia pocs mesos que era seminarista i ignorava molt del món eclesial; em van
recomanar un llibret escrit per ell, publicat a Montserrat, que es titulava L'actualitat
de ser cristià. Eren unes conferències sobre l'Advent, i sobre la sacramentalitat.
Reconec que, per a mi que estava a les beceroles de la teologia, va ser una
lectura molt profitosa. Fou el primer llibre que vaig llegir de Ratzinger, després
en vindrien molts altres.
El 19 d'abril del 2005, dia de la
seva elecció com a bisbe de Roma, em vaig assabentar que hi havia "Fiumata bianca" per
una telefonada de la ràdio i TV de l'Hospitalet (aleshores jo era rector de
Santa Eulàlia de Mèrida de l'Hospitalet); per ells vaig saber qui era el nou
Papa i que havia escollit el nom de Benet. Vaig improvisar unes paraules, però
amb el temps m'adono que vaig afinar bastant la resposta. Em vaig mostrar
esperançat per l'elecció del conclave pels motius següents: el nou Papa era intel·ligent,
i humil; la intel·ligència i la humilitat són dos grans valors per a algú a qui
se li confien missions de govern i de pastor universal. Vaig subratllar que el nom de Benet que ell havia
triat com a Papa em semblava interessant. Vaig recordar que Benet XV, el darrer
papa que havia portat aquest nom fou, Giacomo Giambattista della Chiesa, que ocupà la cadira de Pere, durant els
anys 1914-1922, anys de la Gran Guerra. Fou un pontífex, injustament oblidat avui
dia, que treballà infatigablement per la pau, sense decantar-se per cap bàndol,
la qual cosa feu que fos mal vist i criticat per uns i altres. Benet XV era una
gran referència. També vaig recordar que Benet era el nom del gran pare de
monjos i patró d'Europa. Em semblava intuir que amb el nom de Benet el nou Papa
ens deia que la pau, la concòrdia així com el cristianisme a Europa serien
alguns dels accents del seu pontificat. Les arrels cristianes d'Europa, el
relativisme en el pensament occidental i la preocupació per la pau i la
caritat, han estat alguns dels accents del seu magisteri.
Benet XVI fou un gran intel·lectual,
un dels millors del segle XX, i fou un Bon Pastor. Són molts els llibres de
teologia que va signar i cap d’ells deixa indiferent. En aquests moments vull
recordar la seva monumental obra sobre Jesús de Natzaret, que va publicar
essent Papa. A través d’aquests llibres ens mostra que no solament és un estudiós
sobre Jesús, sinó una persona profundament creient. Per aquest motiu és normal
que les seves darreres paraules fossin: "Jesús us estimo". En el
seu testament espiritual ens diu: Mantingueu-vos ferms en la fe! No us
deixeu confondre!
Gràcies papa Benet pel teu testimoni.
Josep
M. Jubany
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada