SANT ILDEFONS

“Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut”

Una veu des del cel digué aquestes paraules mentre baixava sobre d’Ell una figura corporal com un colom. Aquesta fou l’escena en la qual Jesús va voler rebre al riu Jordà el baptisme d’aigua de Joan. El precursor i el Salvador junts, segurament per darrera vegada. Així ho descriu l’evangelista Mateu, gairebé amb les mateixes paraules que ho fan els tres evangelis sinòptics. I amb paraules semblants també ho llegim a la lectura del profeta Isaïes, on presenta el seu servent com aquell: “que no crida ni alça la veu, no es fa sentir pels carrers; no trenca la canya que s’esberla, no apaga la flama del ble que vacil·la”.

I en els Fets dels Apòstols veiem com Pere es rendeix a l’evidència: “Déu el va consagrar ungint-lo amb Esperit Sant i amb poder.”

Estem davant de la presència de l’Esperit Sant, una de les tres vegades que es deixa veure en forma corporal a l’evangeli. Ho fa en forma de colom en el baptisme i en la transfiguració, i en forma de llengües de foc el dia de Pentecosta.

Parlem de Jesús, parlem de Déu de manera natural i ens sembla que ho entenem bé, Déu és el pare i Jesús el fill, però sense l’Esperit Sant, no entendríem res de res. Déu és invisible i Jesús és la figura visible de Déu que el fa present com a pare: Si m'heu conegut a mi, també coneixereu el meu Pare. I des d'ara ja el coneixeu i l'heu vist”.  

L’Esperit Sant el podem identificar amb la persona de Jesús, per més que és tan invisible com el Pare, però Jesús l’anuncia de tal manera que la figura de l’Esperit Sant s’identifica amb Ell: “Us he dit tot això mentre he estat amb vosaltres,  però el Defensor, l'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre”.

Els nostres pares ens han donat la vida i pel baptisme ens és donat l’Esperit Sant que ens fa partícips de la vida eterna, ens allibera del pecat i ens integra a la comunitat de creients. Primer, naixem a la vida i, després, amb el baptisme, naixem de nou a la plenitud de la vida.

Josep Maria Lari