Segona sessió d'Advent

El passat dimarts 13 va tenir lloc la segona sessió per reflexionar sobre l'Advent sota la direcció d'en Anton Ramon Sastre. Tot seguit podem llegir una esquema del què es va tractar.

JESÚS, SAGRAMENT DE DÉU

La formulació explícita d’aquest concepte és relativament moderna, però de manera implícita la trobem tant als pares de l’església cristiana oriental com als de l’occidental. Per arribar a comprendre amb profunditat aquest axioma ens hem d’aturar a examinar tant la trajectòria vital de la persona de Jesús, com el contingut de la seva missió, que, a través dels evangelis, se’ns manifesta per les seves paraules i pels seus actes. Pel que fa a la seva persona i a la seva missió els hi escau perfectament la categoria de “Misteri”, un concepte que ja vam explicar el darrer dia, i que ens cal recordar. Es tracta: 1) d’una realitat que d’alguna manera ens és o se’ns fa present; 2) però que no la podem comprendre totalment o parcialment; 3) en la seva forma plural (“els misteris”) la paraula, originàriament, feia referència a solemnitats cultuals, per mitjà de les quals els iniciats en determinades religions no oficials entraven en contacte i comunicació amb el món i la vida dels déus.

1.     El Misteri del Regne (o del regnat) de Déu. Si llegim sense apassionament doctrinal els evangelis, ens adonarem que la proclamació del Regne va ser una obsessió per a Jesús. Casi no va tenir temps per explicar en què consistia, i no solament perquè abans de tres anys de la seva aparició en públic el van matar, sinó perquè, a més, mai el va definir amb conceptes teòrics i abstractes. Per fer aproximacions a la realitat del Regne, Jesús utilitza metàfores, paràboles, exemples, de manera que aquest Regne de vegades apareix com una realitat instal·lada en el més enllà i d’altres, en canvi, es dibuixada com quelcom ja present en el món, si bé amb un creixement imperceptible i amb una presència silenciosa. Unes vegades el Regne es descriu com un regal que Déu fa, gratuïtament, als homes i, d’altres, com una realitat que s’ha de conquerir i per la qual s’ha de lluitar amb força. Hi ha passatges en els quals, per als homes, el Regne sembla un objectiu que s’ha de descobrir i perseguir i, en canvi, en altres, trobem que hi ha moltes persones que, sense saber-ho, s’hi troben instal·lades. El que sí cal tenir ben clar és que el Regne no és un lloc físic o un espai diferent de la terra que trepitgem, sinó que fa referència a una situació social nova, en la que canviaran les relacions humanes i desapareixeran molts dels valors que avui esclavitzen al món. No és aquí el lloc per parlar del programa del Regne, però ens admira la diversitat i multiplicitat d’imatges utilitzades per Jesús a l’hora de descriure’l, la fermesa, seguretat i autoritat amb que ho expressa i, sobre tot, com ho ressalta amb la seva actitud i les seves accions envers els més necessitats, que, com sempre, son els més pobres, els més vulnerables, les dones i els nens, els malalts socialment estigmatitzats i marginats, els menystinguts pel seu origen o classe social. Un tast del seu programa el podem llegir en l’anomenat Sermó de la Muntanya (Mt 5 – 7; Lc 6, 17-49) o en la contestació que el mateix Jesús donà als deixebles de Joan Baptista, quan li preguntaren si “era ell el qui havia de venir o n’havien d’esperar un altre” (Mt 11,1-15; Lc 7, 18-30). La gent quedava impactada per la seva manera d’expressar-se, perquè, lluny del to autoritari dels mestres i doctors de la Llei, el seu discurs era expositiu i sempre a manera d’una proposta, davant la qual la llibertat humana sempre tenia possibilitat de decidir i d’escollir el seu futur. Així explicat, el Regne de Déu o el Regne dels Cels té tot l’atractiu d’un Misteri. Podem parlar del Misteri del Regne perquè les paraules i els fets miraculosos de Jesús diuen relació a una realitat que ja és present i creix en el món i, alhora, es troba encara mig amagada en Déu. “Presència” i “absència” son característiques pròpies del Misteri, encara que, en la nostra limitada lògica humana, se’ns apareguin i siguin termes contradictoris.

2.     El Misteri de l’encarnació. A la pregunta sobre qui és Jesús, Pere va respondre: “Tu ets el Crist, el Fill de Déu viu” (Mt 16, 16). És veritat que aquesta afirmació ens trasllada a una proclamació de fe de la comunitat cristiana dels primers temps. Ara bé, dir que Jesús, un home de carn i óssos, és Déu, resulta una afirmació que, des d’un punt de vista religiós, va ser i continua essent escandalosa, i no diguem ja des d’una perspectiva agnòstica o laica, que la consideren absurda en sí mateixa, pel fet de barrejar termes contradictoris. Però, al final, tots els cristians ens hem de preguntar qui és i què representa Jesús per a nosaltres i les nostres vides. La tradició cristiana s’arrela culturalment en una antiga tradició jueva, segons la qual, al llarg de la història, Déu ha manifestat la seva voluntat d’aproximar-se als homes, de parlar i aliar-se amb ells. Quan aquest desig de Déu es fa realitat, aquell temps, aquell moment, aquell dia s’esdevé un “temps de gràcia” (“kairós”), un temps d’alliberament i salvació, un temps de felicitat. Amb l’aparició de Jesús, aquesta voluntat de Déu s’interpreta amb tota claredat: “En moltes ocasions i de moltes maneres, Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes, però ara, en aquests dies definitius, ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill, per mitjà del qual ja havia creat el món i a qui ha constituït hereu de tot” (Heb 1, 1-2); i l’evangelista Sant Joan insisteix en aquesta visió: “El qui és la Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat” (Jn 1, 14). Aquesta tradició antiga, consolidada per la comunitat cristiana des dels seus inicis, ens ve a dir que Jesús és la traducció humana de Déu, és a dir, que, a partir de la seva aparició entre els homes, no hi ha cabuda a les especulacions de qui és Déu, perquè Jesús es converteix en el símbol visible del Déu invisible. Joan ho té clar: “qui m’ha vist a mi, ha vist al Pare”, diu Jesús (Jn 14, 9) i Sant Pau no té cap dubte en afirmar que el Crist “és la imatge del Déu invisible” (Col 1, 15). Per als cristians, Jesús es converteix en el punt central del històric diàleg que Déu sempre ha volgut tenir amb els homes.

Però hem de fer una passa més. L’aventura i la trajectòria vital de Jesús acaba, igual que la de qualsevol ésser humà, amb la mort. Hi ha moltes maneres d’abordar la mort de Jesús i, possiblement, les que ressalten els patiments de la seva passió no són lluny de descobrir el “misteri”, però, si es llegeix amb serenor el Nou Testament, la mort de Jesús és el punt culminant de tota la seva vida, perquè és la última i definitiva resposta que Ell donà en el diàleg que personalment mantingué amb el seu Pare, de manera que constitueix l’expressió més eloqüent i radical de la seva fidelitat a la voluntat del Pare, en el compliment de la missió que li va confiar. D’aquí ve, que la comunitat cristiana insisteix des de sempre en que, la mort de Jesús és un “lliurament voluntari”, és a dir, un acte conscient, com encara avui apareix en les pregàries eucarístiques. És apropiat recordar, finalment, que és la mort la que acaba revelant  la complexa realitat personal de Jesús: “El centurió que era davant seu, en veure que havia expirat d’aquella manera, va dir: I tant si era Fill de Déu, aquest home!” (Mc 15, 39, segons traducció de la Fundació Bíblica Catalana).

De manera que Jesús (“el que salva”) és, per un costat, la Paraula de salvació definitiva de Déu als homes i, d’altra banda, la seva mort és la resposta personal i definitiva de l’home a Déu, per aquest motiu es pot dir, amb tota propietat, que Jesús és el sagrament, és a dir, el símbol sagrat de l’encontre de l’home amb Déu.

 

Anton Ramon Sastre