Primera trobada per reflexionar sobre l'Advent amb Anton Ramon Sastre: Símbol, Misteri, Imatge

A continuació tenim l’esquema-resum del tema que es va tractar el passat dimarts 29 de novembre en la primera de les tres sessions per reflexionar sobre l’Advent i sobre la cabdal importància del Misteri de l’Encarnació en relació als sagraments de l’Església.

L’Advent és un d’aquells pocs moments en que se’ns invita a trobar espais per poder repensar la nostra fe i poder-la viure amb més profunditat.

SÍMBOL: Partim d’un exemple senzill. Un noi ofereix i dona a una noia una rosa i li fa un petó, en un dia assenyalat per a ells dos. Aquesta “acció” de donar una rosa i besar a la noia, té algun significat que vagi més enllà de la materialitat de l’acció? L’acció com a tal és freqüent a la nostra cultura, és un gest humà, i tots sabem que vol dir bastant més que el fet material de “donar”, perquè significa “estimar”, “estar enamorat”. Provisionalment, podríem dir que anomenem símbol a una realitat o una acció ordinària que ens és familiar, present, coneguda i propera, però que vol dir i significa una realitat extraordinària, que es troba més enllà del que podem veure i sentir en un moment determinat. Davant d’una realitat o d’una acció simbòlica, la pregunta que ens hem de fer no és què és el símbol, sinó què significa, perquè la realitat que veiem i que ens és present, diu sempre relació a una realitat més profunda, més amagada, més llunyana, absent. El llenguatge narratiu i el poètic utilitzen molts símbols: un paisatge, una muntanya, la mar, les estrelles, la lluna, les flors, el cant d’un amant, una abraçada, un ritus... El símbol, doncs, és una realitat present, però que ha de fer referència a una altra realitat absent.

UN SAGRAMENT ÉS UN SÍMBOL SAGRAT. Quan parlem del “sagrat” ens ve a la ment una realitat que d’alguna manera fa referència a la divinitat. Com hem dit, el símbol és sempre una realitat nostra, sensible, propera, però si el punt de referència d’aquesta realitat nostra és el món de la divinitat, si volem parlar dels déus, si volem parlar, fins i tot, del nostre Déu, tenim un problema, perquè ens referim a un món que no és el nostre, un món que ens cau lluny, que depassa el nostre coneixement, que ens transcendeix. Però, justament per aquest motiu, els homes si ens volem referir als déus, a la divinitat, al nostre Déu, només ho podem fer amb un llenguatge simbòlic. D’una manera genèrica, podríem dir que sagrament és un símbol sensible i present que ens remet a una realitat significada (Déu, la divinitat) que, per definició, és quelcom indescriptible, indefinible, innominat, fora del nostre abast i lluny de la nostra comprensió. En aquest sentit, hem de dir que el sagrament forma part d’un llenguatge simbòlic, fet de paraules i accions, que vol posar en comunicació els humans amb la divinitat.

MISTERI és una paraula que ve d’una paraula greca (mysterion) que després va ser traduïda al llatí, i posteriorment a les nostres llengües populars d’arrel llatina, per sagrament (sacramentum). Per tant, en principi es podrien prendre per substantius sinònims i, segurament, tots recordareu que, a les pregàries de l’eucaristia, tant es diu “celebrar els sagraments” com “celebrar els misteris”. Però el concepte de “misteri” aporta matisos nous. D’una banda, quan diem que “això és un misteri”, normalment, ens referim a una realitat que ens és de difícil o impossible comprensió, i si es tracta d’un fet o d’una acció volem dir que no podem entendre què ha passat o com ha passat, perquè estem davant d’una realitat que trasbalsa les nostres estructures de coneixement. Aquest sentit del concepte “misteri” fent referència a quelcom que escapa al nostre coneixement l’haurem de tenir sempre present. Però, d’altra banda, originàriament, el plural de la paraula “misteri” (mysteria) feia referència a “solemnitats cultuals en les quals els fets d’una divinitat, per mitjà d’accions sagrades, esdevenen presents per a un cercle d’iniciats, fent-los participar del destí de la mateixa divinitat”.

IMATGE. Una imatge és una construcció feta per l’home i que imita o reprodueix la semblança d’una realitat que ja existeix o que va existir. Per exemple, una escultura, una pintura o, fins i tot, una fotografia d’unes determinades persones, que tots tenim en llocs destacats de casa nostra, son  representacions de persones que no sempre estan presents. La seva funció és la de recordar-nos-les, és a dir, de fer-nos-les presents en la seva absència. Per tant, la imatge, com el símbol, és una realitat que tenim davant, però que representa una realitat que ens és absent. Si no existís aquesta relació i féssim de la imatge una realitat tancada en  sí mateixa podríem parlar de fetitxisme, i en el camp religiós en diríem idolatria. En el món antic, una imatge és més que la imitació d’un objecte o d’una persona, perquè la produeix d’una manera nova i diferent (re-produeix), fent-la present (re-presentant-la) en una altra dimensió. Els antics arribaren a pensar que les imatges eren portadores d’una part de l’essència de les persones que representaven, de manera que tenir una imatge era posseir poder sobre les mateixes persones.

ESTRUCTURES SIMBÒLIQUES/SACRAMENTALS A L’ANTIC TESTAMENT. Si pensem en el què vol dir el concepte “d’estructura”, de manera general, diríem aproximadament que parlem d’un esquelet o d’una bastida que es fa servir per construir, reparar o embellir una determinada construcció o també, per exemple, per emmarcar i ornamentar una pintura que ens agrada. Segons els casos, hauríem de dir que l’estructura és quelcom d’extern i diferent a una realitat central i principal a la qual serveix, però, en certes ocasions, tot i ser diferent, forma part també d’aquesta realitat principal perquè li dona un relleu especial que no tindria si no hi fos. (Penseu en un quadre de valor que té també un marc ric i ben elaborat). Si apliquem aquest concepte d’estructura a formes simbòliques sagrades ens trobarem que hi ha molts episodis ja de l’Antic Testament, que ens ajudaran a comprendre amb més profunditat allò que nosaltres en diem sagraments. Del Nou Testament en parlarem a la propera sessió i, molt especialment, de la persona de Jesús i del seu naixement, ara però ens centrarem en algunes narracions de l’Antic Testament que ens ajudaran a donar una passa endavant.

·       Déu i les imatges. L’Antic Testament tracta de manera bipolar i, fins i tot, contradictòria la realitat de les “imatges”. Moltes religions antigues, molt especialment les monoteistes i que, a més, les seves creences i la seva moral es basen en un “llibre” (la jueva, la cristiana i la musulmana), tenen una marcada desconfiança en les imatges d’allò que per a elles és “sagrat”. La raó l’hem apuntada: tenir una imatge pot ser equivalent a tenir poder sobre la realitat representada i, per a aquests religions, és impensable que els humans poguéssim dominar el que, per definició, és absolutament transcendent. Per aquest motiu rebutja radicalment i denuncia tot el que s’acosti a la idolatria: hem de llegir Llibre de la Saviesa 13, 1-19 i 14, 11-20.

 

·       L’home/dona imatge de Déu. Malgrat aquest posicionament negatiu enfront les imatges, ens cal llegir la narració que figura al llibre del Gènesis 1,1 – 2,3. Per tal d’interpretar-la adequadament fixem-nos en el text central: “Déu digué: Fem l’home a imatge nostre, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar... Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge seva, creà l’home i la dona. Déu els beneí dient-los: Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la...” (Gn 1, 26-27). De la narració sencera destaquem: 1) Tota la creació neix de la Paraula de Déu; 2) Tot el món creat és bo; 3) la creació de l’home i la dona, a imatge de Déu, coronen de manera excel·lent tota la narració cosmogònica.

 

·       L’Arc de Sant Martí, símbol sagrat de salvació. La narració mítica del diluvi universal que es narra a Gènesis 6,1 – 9,17 és un episodi que hauríem de llegir íntegrament, però a efectes del que volem explicar ens basta la seva part final (Gn 9, 8-16). Elements importants a destacar:  a) Déu fa una aliança perpètua amb Noé; b) el símbol d’aquesta Aliança és l’Arc de Sant Martí; c) quan plogui, sortirà l’Arc i Déu recordarà i “farà memòria” de la Aliança perpètua; d) els vivents no moriran més, perquè l’Arc de Sant Martí és un “memorial de salvació” establert per Déu. Per tant, podem donar una definició provisional: Sagrament és un signe visible, un memorial, que actualitza en el temps una aliança perpètua de salvació feta per Déu a tota la Humanitat i a la Creació.