Jesús, per una banda, ens adverteix sobre formes errònies d'entendre la pregària i, per l’altra, ens facilita el model. Com ha de ser la nostra pregària? Darrere del parenostre, podem endevinar la relació d'intimitat i confiança de Jesús amb el pare i el compromís envers el seu regne de fraternitat.
Ambdues coses estan sempre entrellaçades; allò que demanem al pare esdevé també una col·laboració nostra per tal que sigui realitat: el pa de cada dia, el perdó, la resistència contra el mal. Vine esperit sant a nosaltres que no sabem com cal pregar. Recorda'ns l’experiència de Jesús, i ensenya'ns a dir com ell: "Abba, Pare". Senyor Jesús, ajuda'ns a donar sentit a les nostres pràctiques religioses, perquè siguin expressió del teu amor al proïsme i no del propi egoisme. Estimar al qui t’estima, saludar els germans..., això és el que fa tothom, els publicans i els pagans que es fan la llei a mida; nosaltres volem anar més enllà, allò que ens fa humans "ens crida a ser bons del tot com ho és el pare celestial".
I és que, estem creats a la seva imatge i semblança. Jesús vol que la relació humana sigui una relació fraterna sense límit i de no-agressió. Un amor així no és possible per a l'home sol, però sí per a l'home amb déu. L'almoina, la pregària i el dejuni; Jesús valora aquestes pràctiques tradicionals, però vol sobrepassar-les, vol focalitzar l’atenció en l'actitud i la motivació que li donen valor.
Si cerquem la lloança dels altres, ens deixa d’importar el germà al qual cal ajudar i el déu al qual hem de pregar, només ens importa el nostre ego; si ho fem així, practiquem una pregària narcisista; d'aquí la insistència de Jesús a fer les coses en el secret, d'amagat, cercant només les recompenses de Déu que sap valorar les intencions del cor.
Mireia Galobart
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada