En record del pare Ferran

Us comuniquem amb profunda tristesa, la mort de fra Ferran Aguiló. Fou diumenge dia 21 de novembre. Per raons que no sé explicar, la notícia de la seva defunció no ens fou comunicada, i fins al cap d’una setmana no ens en vàrem assabentar. Com molts de vosaltres sabeu el pare Ferran va col·laborar al llarg de dos  decennis amb la nostra comunitat de Sant Ildefons. En aquests moments en què els records es fan molt vius, el primer que se’ns acut a tots, és dir: gràcies Ferran pel teu testimoni. Nascut a Mallorca, frare caputxí, la seva persona transmetia la serenor i tranquil·litat d’un bon mallorquí, i, sobretot, la joia i la sensibilitat d’un fill de sant Francesc. Tots els que hem tingut la sort de tractar-lo recordem amb profund afecte els seu bon tracte, la seva fina ironia, els seu art per explicar acudits, manifestacions externes d’una persona de gran sensibilitat i d’una gran finor espiritual .  

Fra Ferran ha deixat una profunda petjada entre nosaltres. Segons ell m’havia explicat moltes vegades, fou Mn Joan Alemany qui li demanà que ajudés a la parròquia de Sant Ildefons. Ell, no tan sols fou un lleial col·laborador de la nostra comunitat, sinó que s’hi identificà totalment. Tinc molt present els seus esquemes de revisió de vida per ajudar els exàmens de consciència a les celebracions penitencials, les seves homilies de les misses diàries i dominicals. El  capítol dels reconeixements és molt llarg, no tinc espai per detallar-los tots, però en vull subratllar un: mai tenia un no. Si se li demanava una suplència, o que fes qualsevol servei, ja se sabia com reaccionaria; primer, et mirava, feia un acudit (com per exemple, “això ho haig de consultar amb el coixí”), es mirava l’agenda, et feia un somriure i et contestava: sí, i afegia, “si no m’he mort abans.”

Us confesso que em va produir una gran tristesa la forma en què es va produir el comiat de la nostra comunitat. Els darrers anys de la seva vida fra Ferran va patir una malaltia neuronal que feia que tingués greus oblits de memòria i també que fos incapaç d’adonar-se del seu deteriorament mental. Els que assistíeu a les celebracions presidides per ell ho recordareu; a vegades no venia el dia que tenia assignat i apareixia un altre dia, fàcilment s’oblidava d’alguna part de l’eucaristia, redactava diverses vegades el comentari a la Paraula de Déu per al Full, perquè no  recordava que ja ho havia fet, etc. Desprès de parlar-ne amb el pare guardià de la seva comunitat, i també al si del nostre consell pastoral, amb tota la delicadesa de la qual vaig ser capaç, li vaig proposar que fes vacances, i que durant un temps no vingués. Sóc conscient que per a ell això fou molt dur, no ho va entendre. La comunitat el convidà el dia de Sant Ildefons per manifestar-li públicament el nostre agraïment i fer-li un petit homenatge. Ell, ja molt despistat, en la seva intervenció, només encertava a dir : ”mossèn, només que diguis que vingui a Sant Ildefons jo torno” i en privat em repetia: “deixa’m tornar”. Explico aquest episodi, perquè explicita molt bé l’estimació que fra Ferran tenia per les persones que formem aquesta parròquia.

Ara fra Ferran s’ha trobat amb “la germana mort”. Seu a la taula que el Senyor té preparada per als homes i dones bons, taula presidida pel mateix Senyor, i on seuen la Mare de Déu, sant Francesc, els seus familiars i tantes i tantes persones, que fra Ferran, amb gran saviesa i estimació, va ajudar a trobar els camins del Senyor. Segur que en aquests sants comensals els està explicant algun del seus nombrosos i divertidíssims acudits.

Ferran, bon amic i company, per a tu enguany no hi haurà Advent, ja que has arribat al final del camí. Prega per tots nosaltres, perdona si no t’has sentit ben tractat, nosaltres només podem dir:  Gràcies i que al  cel ens puguem retrobar.

El dijous dia 9, a les 8 del vespre, a la missa exequial de la comunitat pregarem per ell.

Josep M. Jubany