El Cant Cinquè de Ulisses: Després de ser l’únic supervivent de la guerra de Troya, Ulisses (Odisseo, en grec) va emprendre un llarg camí de retorn cap a la seva pàtria, cap a casa seva. Els vents i una forta tempesta a la mar el va llançar a una illa on, acompanyat per un ésser invisible, va trobar refugi en una cova. La cova era espaiosa, ben perfumada, envoltada amb tota espècies d’arbres que ell no coneixia i, més enllà, va veure una vinya frondosa i amb un sortidor de quatre brocs dels quals brollaven aigües de colors. Aquella illa era el regne de la divina deessa Calipso, que va quedar corpresa de Ulisses en pic el va veure i d’ell s’enamorà. La seva immediata intenció fou de retenir-lo amb ella i fer-lo gaudir de les riqueses del seu regne i atorgar-li el seu do més preuat: la immortalitat. Mentre reflexionava sobre aquests sentiments, un enviat de Zeus, el déu de tots els déus, li va dir que devia deixar marxar a Ulisses, perquè el seu destí final era Ítaca, la seva pàtria on l’esperava la seva dona, Penélope, des de feia deu anys.
Calipso va anar a troba Ulisses. El va trobar assegut
damunt d’una roca, amb els ulls plorosos i albirant l’horitzó llunyà que
apareixia misteriós per damunt de les aigües de l’oceà. El va agafar
carinyosament de la mà i el portà dins la cova, on el va fer vestir amb riques
vestimentes i li va fer parar una taula plena de viandes, fruites, vins i
licors dolços. En acaba de menjar, Calipso va fer una proposta a Ulisses, amb
aquestes paraules:
“¿Tanta pressa tens per marxar cap el país dels teus
pares i tornar a la teva llar? Pensa que si te’n vas, trobaràs tota mena de
dificultats i perills en mig del enfurismat oceà, però si et quedes al meu
costat, guardaràs amb mi aquestes cases i seràs immortal per sempre més, i
encara que deleixis ara per tornar a veure la teva esposa, jo no sóc inferior a
ella ni en cos ni en esperit, perquè mai les dones mortals han pogut igualar la
bellesa i talla de les deesses”.
Ulisses, avesat en els paranys dels déus, de les guerres i de la natura, li va contestar amb l’astúcia que el caracteritzava:
“No t’ho prenguis malament divina deessa, jo conec bé...
que la meva esposa és dona i mortal, mentre que tu ni envelleixes ni mors.
Però, tot i així, jo desitjo –i és l’ànsia de tots els meus dies- arribar a
casa meva i gaudir de la llum del retrobament...”.
El comentari d’aquest passatge que fa un dels filòsofs
més preuats (Emilio Lledó) el reprodueixo literalment, perquè diu exactament el
que jo, avui, us vull dir:
“Estranya
elecció la de Ulisses, estranya però vertadera. L’altra, la d’elegir la
immortalitat al costat de Calipso, és l’elecció d’allò que no és humà. Els déus
són éssers sense temps. Gaudeixen de l’eternitat d’un ser immutable i perfecte,
però estan a l’altra costat del mon en el que viuen els homes. No poden esperar
ni desitjar; no poden viure. Ulisses, amb la seva elecció, al negar-se a
compartir la suposada superioritat dels déus, al no voler l’aparent meravellós
do de la immortalitat del seu ésser, elegeix per a ell mateix un bé formós i
terrible: el bé de seguir sent home,
acceptant així la claudicació de la mort,
i assumint en ella l’humà i càlid privilegi de la memòria: una forma pura d’immortalitat”.
Després de la reflexió que acabem de fer, volem fixar-nos
en un text del NT molt adient al temps de Nadal, encara que la litúrgia només
el col·loca com a lectura del Diumenge de Rams i de la festa de l’Exaltació de
la Creu (14 de setembre). És un himne que Pau l’introdueix en la seva Carta als
Filipencs (2, 6-11), conegut per algunes comunitats cristianes que, sembla ser,
el recitaven o cantaven quan celebraven la litúrgia eucarística i que, podríem
dir, que és una proclamació primitiva de la fe de l’església. L’himne diu així:
“Ell (Jesucrist), que era de condició divina,
no es volgué guardar gelosament
la seva igualtat amb Déu,
sinó que es va despullar de sí mateix,
prengué la condició d’esclau
i es va fer semblant als homes.
Tingut per un home qualsevol,
s’abaixà i es féu obedient fins a la mort,
i una mort de creu.
Per això Déu l’ha exaltat
i li ha concedit un nom
que està per damunt de tot altra nom,
perquè en el nom de Jesús
tothom s’agenolli
al cel, a la terra i sota la terra,
i tota llengua reconegui
que Jesucrist és (el) Senyor,
a glòria de Déu Pare”.
Aquest càntic recull els dos moments centrals del misteri de la persona de Crist: el seu Naixement i la seva Mort. El inici i la fi de la seva vida humana, són la llavor de la seva Resurrecció, són els moments que la fe de la primera església considera fonamentals per acostar-nos i intentar comprendre la complexa persona de Jesús. L’església, des dels seus inicis, ha estructurat tota les seves celebracions durant l’any entorn a aquests dos moments bàsics, que avui els anomenem Cicle de Nadal i Cicle de Pasqua.
La fe en el misteri de l’Encarnació considera el
naixement de Jesús com un despullar-se ell mateix de la seva condició divina i
tenir la voluntat de fer-se home com qualsevol de nosaltres: amb la capacitat
humana d’estimar als altres, amb la nostra capacitat de sofrir, amb el nostre
desig de gaudir de la vida i amb la nostra angoixa davant el dolor i la mort.
Durant aquest Advent seria bo que tota l’església examinés com es presenta als
homes i dones d’avui dia: si sap despullar-se de la seva posició de
superioritat quan parla, si sap acollir sense fer discriminacions quan s’acosta
a les persones, si està disposada a morir o a perdre el que avui té en un
futur, si sabrà fer festa joiosa quan neixi de nou i celebri la seva fe.
Anton Ramon Sastre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada